Cultura

El secretari de Gardel

La Bisbal d’Empordà homenatja Josep ‘Joe’ Plaja, que va ser la mà dreta del rei del tango i va sobreviure a l’accident d’avió en què el músic va morir

Josep ‘Joe’ Plaja va fer de figurant en pel·lícules protagonitzades per Gardel com ara ‘Cuesta abajo’
“«Plaja... único superviviente de Medellín!»”, va titular un diari dies després de l’accident aeri

Una vida de pel·lícula. La de Josep Plaja i Gasch (la Bisbal d’Empordà, 1900-1982) certament ho va ser. I també gràcies al cinema en què en Joe, que és com tothom el coneixia, va transcendir professionalment sense perdre mai la seva condició d’home corrent. Segurament per això tampoc mai no va ser cèlebre, més enllà dels amics i coneguts, durant els últims quaranta anys que va viure a la Bisbal, mai fent apologia de ser un supervivent del sinistre de Medellín, on va morir el rei del tango, Carlos Gardel. Tampoc de com es va convertir en l’home de confiança i mà dreta d’aquell astre musical i cinematogràfic.

Coincidint amb el 120è aniversari del seu naixement, la Bisbal d’Empordà en recordarà la figura retent-li un homenatge que durarà tres dies, a partir de demà, amb xerrades (a càrrec de Xavier Febrés), actuacions musicals (dels germans Genís i Aleix Bou, familiars de Plaja, i de la cantautora Clàudia Cabero), l’estrena d’un documental inèdit i una placa commemorativa.

Que en Josep es passés a dir Joe no ve pas de la seva dèria pel liberalisme dels Estats Units, que tant defensava, van ser les ganes de fer fortuna i conèixer món, alguns coneixements d’anglès i francès i el fort temperament del seu pare, en Doru, determinant perquè, juntament amb el seu germà Enric, l’any 1919 es llancés a l’aventura de trepitjar les Amèriques. Allà, com recorda Marina Puig, familiar i autora de la biografia més completa del personatge (publicada a Revista de Girona), en Josep es va guanyar la vida primer com a empleat de banca, importador de suro i mosso de llimonada abans no va fer el salt a la indústria cinematogràfica; un fet que el lligaria amb Carlos Gardel –un home sense estudis a qui la fama havia situat molt ràpidament en les més altes esferes dels negocis artístics–, treballant com a traductor en una empresa subsidiària de la Paramount i de la qual Gardel era el principal accionista. “Exercia fent de traductor de lletres, comunicats i arguments cinematogràfics i aviat va acabar fent de pont perquè els tècnics, que no entenien un borrall d’anglès es poguessin comunicar amb Carlos Gardel i Le Pera, que era el guionista de les seves pel·lícules”, recull Puig. També va ser aquí quan el jove bisbalenc va provar fins i tot el seu talent interpretatiu assumint el paper de figurant, tot imitant ser un guitarrista, al film Cuesta abajo (1934).

En aquells anys, Joe Plaja s’havia guanyat la confiança del cantant i compositor i li feia de professor particular d’anglès, es preocupava dels seus assumptes financers i “en més d’una ocasió li va haver de treure les castanyes del foc”. Com que parlava correctament l’anglès, era molt culte i coneixia bé el món de les finances, el va contractar com a secretari i, a partir d’aquí, en Joe va ser conegut sempre més com “el secretari d’en Carlos Gardel”, detalla.

“L’únic supervivent”

Un altre fet destacat de la seva vida, traumàtic en aquest cas, va ser l’accident d’avió que van tenir el 1935 durant una gira per Amèrica. Hi va morir Carlos Gardel, davant la consternació de tothom, i a ell, Josep Plaja, el van donar per mort durant dies, fins que un diari de l’època va titular “Plaja... único superviviente de Medellín!” i la família va respirar tranquil·la (en realitat, van ser tres, però dos van morir al cap de poc temps). Més de cinc anys hospitalitzat després i trenta operacions més tard va tornar a la seva casa natal. Tampoc no va ser fàcil. Com rememoren els seus descendents: “En Joe va haver d’adquirir una gran força interior per acceptar un rostre completament desfigurat, uns monyons en lloc de mans i un cos ple de cremades.” També el fet de saber que viuria sota una dictadura lluny d’aquella terra de les oportunitats, que li va donar un nom (i no només el de Joe). Allà va adquirir ben aviat “un caràcter rutinari” –només va cedir a donar una entrevista a un mitjà argentí–, lluny de les aventures viscudes com a secretari de Gardel i sempre recordant amb melancolia la seva estimada Amèrica, talment com els tangos que cantava Carlos Gardel.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Himnes d’‘El Pelusa’

BARCELONA

‘Els hereus de la terra’ es rodarà també a Girona

Girona

Els concerts de Fires es reprogramen a l’Auditori

Girona
commemoració

L’Arxiu Nacional celebra 40 anys i estrena guia

art de la franja

L’Aragó reclama al jutjat l’execució de la sentència

festival literari

Vilassar de Noir se celebrarà en format en línia

Netflix. Documental

Somnis coreografiats per Debbie Allen

Drama

Cinema dins el cinema amb Noé, Dalle i Gainsbourg

Teror

Perduts en alta mar i contagiats per un paràsit