Cultura

Crítica

teatre

El teatre i la vida

Fa tres anys, amb Ivànov, Àlex Rigola va començar a abordar Txèkhov amb el propòsit de diluir les fronteres entre el teatre i la vida (una cosa, de fet, gens aliena al dramaturg rus) i la realitat i la ficció. L’experiència va continuar fa dos anys amb una extraordinària adaptació de Vània, en la qual, tancant-hi quatre actors en una caixa de fusta, va procedir a una depuració màxima per extreure’n alguna cosa essencial amb una bellesa colpidora: la vida humana com a il·lusió i frustració en un muntatge íntim, delicat, emotiu sense sentimentalisme. Ara, després de presentar-ne la seva versió en castellà al madrileny Teatro de la Abadia, ha estrenat la catalana de La gavina al Festival Temporada Alta.

De nou hi ha la idea del despullament, amb uns elements escènics mínims, i de la reducció o concentració de l’obra en uns personatges. En aquest cas, són sis, que no responen als noms originals, sinó als dels seus intèrprets. L’actriu Arkadina és Mònica (López); el seu fill Konstantin és Nao (Albert); l’escriptor Trigorin és el dramaturg Pau (Miró); Sorin és Xavi (Sáez); Nina, aspirant a actriu destinada a ser la “gavina” morta, és Mel (Salvatierra) i Masha és Roser (Vilajoana). No només això, sinó que, a la vegada que son explicades i interpretades (més que representades) les vicissituds dels personatges de l’obra, es fan referències que podem identificar amb els actors. Tanmateix, hi ha una clara ambigüitat: empeltats dels personatges que representen, no tot el que se’ns explica dels intèrprets ha de ser veritat, de manera que també ells mateixos es converteixen en personatges en una mena de joc d’autoficció.

La intenció, suposo, és que el joc de miralls ens interpel·li: com ressonen en nosaltres aquests personatges, en les seves dualitats i desdoblaments, de nou amb les seves il·lusions i frustracions? Tot i l’interès renovat de la proposta, potser es crea un distanciament en la mesura que, en aquest cas, prevalen les picades d’ullet (a vegades fins i tot les bromes) al propi món teatral. És cert que Txèkhov també parlava del teatre del seu temps. Però a vegades, sense que deixi d’haver-hi moments amb una emoció fulgurant, es pot tenir la sensació que n’ha sortit alguna cosa una mica endogàmica.

La Gavina
Director: Àlex Rigola
El Canal (Salt). Temporada Alta. 18 d’octubre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.