Cultura

Crònica

Lletres

Enyorats de Manuel Cuyàs

Grau: “Tenia voluntat de ser llegit i donava les gràcies al lector. El silenci definitiu ens fa molt i molt mal”

Era Manuel Cuyàs un periodista de la vella escola, dels que passegen aparentment despistats, però, en canvi, estan a l’aguait de tot. Així l’havia vist en les diferents capçaleres on vam coincidir durant la seva dilatada trajectòria professional, fins a l’últim dia, diríem. O amb el tòpic de “va morir amb les botes posades”. Cuyàs era d’aquells despistats rondinaires que estan amatents a tot, fins i tot quan dormen. Enyoro la capacitat per barrejar la reflexió amb la divagació sobre el no-res, la curiositat per tots els detalls, des del contingut d’un vers de Gabriel Ferrater fins a una columna que havia publicat Josep Maria Lladó a l’antic suplement als anys vuitanta o la porteria on havia viscut un anarquista dels anys vint quan teníem la redacció al rovell de l’ou de l’antic Barri Xino, al carrer Tàpies.

Un dels seus espais favorits a la ciutat era l’Ateneu Barcelonès, on ara, amb tots emmascarats, el confonc amb un dels assistents. He vingut per l’homenatge que l’Ateneu li fa tan merescudament després del seu traspàs, el 15 de juny. Presentat pel periodista Joan Safont, es van reunir una petita selecció d’amics i col·legues del periodista mataroní: Jordi Grau, periodista d’El Punt Avui; Susanna Pérez Soler, periodista i professora de la Facultat de Comunicació Blanquerna, i Xavier Graset, periodista i presentador del Més 324.

Encara no havia fet els 68 anys quan ens va deixar, víctima d’una leucèmia en plena pandèmia de coronavirus. Era una mort més en l’oceà de defuncions que l’epidèmia va dur, i crec que no ho vam acabar de pair, com si no hagués passat. El cas contrari de quan t’avisen que ha mort algú i el donaves per mort. Cuyàs era clàssic però alhora modern, gairebé de nou periodisme. Cuyàs era de prosa nítida i planiana, però alhora barroc en cos i ànima. Cuyàs mirava amb un cert relativisme la realitat, però alhora se la prenia molt seriosament. Cuyàs era sobretot un somriure i un estat de l’humor que encomanava, el que diríem bonhomia amb tafaneria. Abans de morir i enmig de la seva bibliografia sobre la terra, la literatura i les memòries de Jordi Pujol, el nostre home va tenir l’oportunitat de publicar dos volums deliciosos a Proa, El nét del pirata (2014) i Enamorats de l’Audrey Hepburn (2015). Marxar sense fer-ne més és una de les coses que li retrauré quan tingui l’oportunitat de tornar-lo a veure. Per aquest motiu em miro els assistents a l’homenatge a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu per constatar que la notícia de la seva mort era falsa, que era una broma més del mestre estimat.

En presència de la seva família, la seva dona Núria, els fills i alguns nets –un gemegava o reia–, Safont va parlar de la tristesa i d’algunes de les característiques que el van definir, la murrieria i la llarga fidelitat al nostre diari. Per aquest motiu, Jordi Grau va recordar que fa quatre mesos de la seva mort i cinc del seu últim article. Grau va evocar el que li deia: “Ets un periodista sobrevingut.” Ell, el que era és un tafaner, a qui el que li agradava era parlar i explicar. És el que deia als nois: “Aneu als llocs i expliqueu el que veieu.” També va accentuar la seva vessant com a tertulià amè i vehement, però educat, i de connectar: “Tenia voluntat de ser llegit i donava les gràcies al lector. El silenci definitiu ens fa molt i molt mal.” Grau va fer un recorregut per les diferents capçaleres, les redaccions al Maresme, els viatges, però sempre enganxat a la terra. Va incidir en la composició de la redacció d’El Punt al capdavant d’un grup de joves redactors. “El Manel els va ensenyar la vida quan eren joves i no tenien experiència.” Grau el va definir com a cronista –“feia les cròniques diferents de la resta”– i va afegir que el troba a faltar. La seva alumna a Blanquerna Susanna Pérez Soler el va definir com una persona respectuosa, escrupolosament ètica i que li encantava trepitjar el carrer, un mestre de mestres. Per la seva part, Xavier Graset, que havia estat amb ell al programa de ràdio L’Oracle i després al Més 324, un dels millors programes que s’han fet a la televisió pública, va cloure les exposicions. Graset va dir que “tenir el Manuel era una garantia de saber que tenies una informació més enllà del noticiable del dia” o la memòria prodigiosa. Graset va llegir un article sobre els presos polítics del Manuel Cuyàs, Us volem a casa. El fons d’armari, el coneixement i l’anecdotari van fer de Cuyàs un company memorable.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.