Cultura

RAMON MAS

Esciptor

“Crec molt en la figura de l’editor”

El nostre dia a dia és un cúmul d’interrupcions, bona part provocades pel telèfon mòbil i les xarxes socials
Tinc la sensació que cada cop hi ha més lectors interessats a llegir un altre tipus de literatura escrita en català

Un xut d’optimisme inunda la mirada de Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982) cada cop que ens parla dels seus projectes personals com el de l’editorial Males Herbes, que està construint un magnífic catàleg d’autors locals i de traduccions. Paral·lelament al projecte editorial amb el seu soci Ramon Planas, Mas ha publicat cinc llibres, que arriben fins a L’endemà de la teràpia (Edicions de 1984), on combina tot allò que defineix el seu projecte empresarial i cultural, “movent-nos a gust per territoris com la sàtira, el realisme màgic, la prosa experimental, el neogrotesc, la ciència-ficció, el terror, el surrealisme o qualsevol altre tipus de prosa que assumeixi el risc de crear el seu propi món i el seu propi llenguatge. Tot plegat amb la modesta voluntat d’ajudar a enfortir una contracultura feta en català.”

‘L’endemà de la teràpia’ barreja la investigació amb la neurosi del personatge, un cert costumisme crític. Quina va ser la intenció?
Feia anys que volia escriure una sàtira sobre l’autoajuda, m’incomoda molt la idea tan estesa que la felicitat és com una cosa que es pot comprar i vendre. D’altra banda, volia assenyalar la banalització que s’està fent d’algunes tradicions mil·lenàries molt serioses i properes a l’esoterisme, que actualment s’ofereixen en cursets trimestrals, com si es tractés d’aprendre macramé. També tenia clar que la història hauria de derivar cap al terror psicològic, ja que la transformació interior que viu el protagonista no és precisament desitjable.
Una de les característiques que el fan més estimulant és la sensació d’entrar i sortir del llibre i del fet de ser davant d’una història en fragments...
Pel que fa a la forma, cada cop em sento més còmode articulant les històries a través del collage. A més, la integració de diferents veus i punts de vista (declaracions de testimonis, articles de premsa, una novel·la escrita per Roderic Mestres...) em permet convertir el que podria ser una simple exposició dels fets en una investigació que, en certa manera, haurà de dur a terme el mateix lector.
La novel·la és el seu cinquè llibre en deu anys i la quarta novel·la. Sempre les fa breus i intenses. Per què?
Crec que la novel·la breu és el format idoni per als temps que vivim, ho penso com a escriptor i com a editor, però també com a lector. El nostre dia a dia és un cúmul d’interrupcions, bona part provocades pel telèfon mòbil i les xarxes socials, i l’estrès que això genera està fent disminuir encara més la nostra capacitat de concentració. La novel·la literària de 500 pàgines (no parlo de best-sellers) és un concepte del segle XIX, quan els lectors podien enfrontar-s’hi durant hores sense altres distraccions.
Sense xarxes no s’entén la vida quotidiana neuròtica que patim.
Formo part d’una generació educada per internet i els formats audiovisuals, i veig clar que per plantar cara la literatura no té més remei que comprimir-se, intensificar-se i, en certa manera, fragmentar-se.
Hi ha com una substitució d’elements paradigmàtics de com s’entenia la narrativa o el cinema.
De fet, fins i tot en els mitjans audiovisuals, que són la principal font de ficció d’avui dia, les pel·lícules de dues hores han estat substituïdes per sèries amb capítols de, com a màxim, cinquanta minuts.
Quins són els ingredients necessaris entre ficció i realitat en aquest territori lliure que és la novel·la?
Penso que la base real –o realista– és molt important per donar al lector un lloc familiar on agafar-se, però si volem que aquesta realitat expliqui més del que n’extraiem a simple vista, és necessari esprémer-la, ja sigui deformant-la o introduint-hi elements insòlits.
Són uns recursos que utilitza abastament en la novel·la.
En aquest sentit, a L’endemà de la teràpia intento esborrar els límits entre les fonts d’informació que percebem com a reals –les declaracions dels testimonis, els articles periodístics, però també les fonts que considerem com a ficció, en aquest cas els textos literaris–. Tots aporten nova llum sobre els fets, però és feina del lector decidir a quina part d’aquesta llum té algun valor i a quina és només un miratge.
Quin és el seu estil de novel·la preferit, tot tenint en compte que és promotor de Males Herbes, que es decanta molt cap a la fantasia i la ciència-ficció?
Si una obra m’atrapa estilísticament i té una visió prou afinada de la condició humana, m’és bastant igual de quin gènere sigui. En aquest sentit soc un apassionat d’autors tan diversos com Jonathan Swift, Andrei Platonov i Prudenci Bertrana. Tot i així, reconec que tinc tirada per l’especulació sociològica, i això fa que gaudeixi com un nen amb la ciència-ficció d’Anna Starobinets, Karel Capek, Thomas M. Disch o Angélica Godorischer, per posar-ne quatre exemples.
I la fantasia?
També sento una gran afinitat amb les obres que juguen a introduir elements fantàstics en contextos quotidians, a la manera de Massimo Bontempelli, i, últimament, pel terror atmosfèric de clàssics pulp com Fritz Leiber i Michael McDowell.
Quina ha estat l’aventura d’una dècada de l’editorial de Males Herbes, reptes, fracassos i èxits?
Després de gairebé una dècada avançant a pas de formiga, tinc la sensació que l’editorial s’ha anat consolidant de manera orgànica, sense grans èxits ni grans fracassos, sinó creant el seu propi univers, una xarxa cada cop més gran de lectors i llibreters que empatitzen amb la nostra manera d’entendre la literatura.
Tenen un so propi, com aquells guitarristes que de seguida identifiquem...
De fet, el més bonic que m’ha passat com a editor és quan algú, en llegir un llibre concret, i independentment de qui l’hagi publicat, et diu allò de “aquest llibre és molt Males Herbes”. Això em fa pensar que Males Herbes és alguna cosa més que un centenar de llibres publicats.
Fa pocs mesos va morir un dels seus escriptors estel·lars, l’artista Víctor Nubla. Què va significar?
Per a nosaltres va ser un cop molt dur, no només com a editorial, sinó en l’àmbit personal. En Nubla ens va ajudar molt quan tot just començàvem amb la revista, i va ser una gran influència a l’hora de forjar la identitat del projecte. No és casualitat que fos el primer autor català a publicar en l’editorial.
Com el van conèixer?
Nosaltres érem fans absoluts de la seva literatura des d’abans de publicar-lo, però per sobre de tot el consideràvem un bon amic, algú amb qui havíem compartit molt bons moments i que ens havia ensenyat moltíssim. En Víctor Nubla era un mestre i un savi, i ens deixa amb la tristíssima sensació que encara ens quedava molt per aprendre d’ell.
Per què publica en Edicions de 1984 sent de Males Herbes. Prefereix mantenir autoria i editorial separats?
Crec molt en la figura de l’editor, i volia que algú fes per mi el que jo intento fer pels autors de Males Herbes. Per a qualsevol escriptor que vulgui millorar hauria de ser important treballar amb un editor a qui respecti, algú que pugui aportar una visió externa que ajudi a afinar l’obra. En aquest sentit, tant en Josep Cots com la Laura Baena, d’Edicions de 1984, em semblen uns editors magnífics. Jo he crescut llegint els llibres del seu catàleg, i poder posar-me a les mans d’uns editors amb una trajectòria com la seva ha estat, a més d’un honor, una experiència enriquidora.
Quines creu que són les mancances del gremi editorial català actual?
Crec que, històricament, la literatura catalana ha estat òrfena d’una contracultura forta. Hi ha hagut bolets aquí i allà, petites editorials amb vocació transgressora que buscaven donar una dimensió menys per-a-tots-els-públics, i, sobretot, menys políticament correcta, en la literatura escrita en català.
No era la línia que semblava que s’imposaria i que, per exemple, en la música s’ha desenvolupat.
Però això, que després de la dictadura semblava que havia d’arrelar, es va anar apagant, i durant la primera dècada del segle XXI, a causa de la concentració editorial sota el paraigua de Planeta al Grup 62, podríem dir que pràcticament havia desaparegut.
Percep algun tipus de canvi?
Tinc la sensació que això està canviant, perquè cada any veig aparèixer petites editorials que prescindeixen de la vocació comercial i dels corrents majoritaris, i perquè cada cop hi ha més lectors interessats a llegir un altre tipus de literatura escrita en català. Tot i així encara queda molta feina per fer, sobretot pel que fa als autors locals.
Què opina dels nous autors i de l’encaix amb la literatura catalana actual?
Hi ha alguns autors joves extraordinaris, i també autors de llarga trajectòria que han sabut mantenir un nivell alt, però això no vol dir que siguin els que venen més, ni els que tenen més repercussió mediàtica.
Creu que és un moment especial desaprofitat per invisible?
Crec que estem en un moment d’eclosió de la narrativa escrita en català, cada any sorgeixen un grapat de propostes molt potents, autors que amb dos o tres llibres ja destaquen amb una personalitat inqüestionable, i que probablement el gran públic no descobrirà fins que guanyin un premi important, cosa que, en la majoria de casos, no passarà mai.
Què se n’ha de fer, doncs?
Per això m’agradaria que els lectors fossin més curiosos, i que no es quedessin només amb les obres premiades, sinó que es submergissin en els catàlegs de les editorials i decidissin per ells mateixos quins són els seus autors actuals preferits.
La teràpia ha finalitzat?
La teràpia no finalitza mai. La teràpia, com la vida, només s’interromp.

Entre la creació i l’edició

Ramon Mas Baucells és un dels grans editors joves de la nova generació de l’edició independent. Fundador de l’editorial Males Herbes, ha incorporat autors novells, ha recuperat escriptors de gènere perduts en els naufragis editorials i, entre les últimes traduccions, hi figuren clàssics com ara Dino Buzzati, Nikolai Gógol, Blaise Cendrars, Stephen King i Ray Bradbury. Paral·lelament, Ramon Mas ha publicat les novel·les curtes Crònica d’un delicte menor (L’Albí, 2012), Afores (Edicions de 1984, 2017) i Estigmes (Edicions 1984, 2019), i el poemari Òsties (AdiA Edicions, 2017). També fa lletres i canta amb els grups Matagalls i FP. Després de molts anys vivint a Barcelona, fa uns mesos es va traslladar al Montseny. La seva nova novel·la, L’endemà de la teràpia, també a Edicions 1984, és una història que ens embolcalla entre teràpies alternatives i unes ficcions que avancen en la trama fins a devorar l’interès del lector. És addictiva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
esdeveniment virtual i gratuït

La fira b’Ars fa visible el talent dels efectes visuals i l’animació

Barcelona

Himnes d’‘El Pelusa’

BARCELONA

‘Els hereus de la terra’ es rodarà també a Girona

Girona

Els concerts de Fires es reprogramen a l’Auditori

Girona
commemoració

L’Arxiu Nacional celebra 40 anys i estrena guia

art de la franja

L’Aragó reclama al jutjat l’execució de la sentència

festival literari

Vilassar de Noir se celebrarà en format en línia

Netflix. Documental

Somnis coreografiats per Debbie Allen

Drama

Cinema dins el cinema amb Noé, Dalle i Gainsbourg