Cultura

Antoni Vila Casas

EMPRESARI FARMACÈUTIC I COL·LECCIONISTA

“Jo hi crec, en la cultura d’aquest país”

Ajudar els artistes catalans, tant els nous com els oblidats, m’ha donat vitalitat

La Fundació Vila Casas va néixer el 1986 dedicada a temes de salut i, a partir del 2000, va endegar un projecte artístic. Sense presses però sense pausa, s’ha acabat materialitzant en quatre espais museístics: dos a Barcelona, Volart i Can Framis, i dos a l’Empordà, Palau Solterra de Torroella de Montgrí i Can Mario de Palafrugell. En vint anys, aquesta institució privada ha fet molt més per l’art català que d’altres de públiques amb més recursos i trajectòria. Antoni Vila Casas encara vol fer alguns passos més, i ens els explica.

El 2004 li van dir que li quedaven dos anys de vida. Aquest novembre en complirà 90.
Em van trobar un limfoma. Vaig ser el primer a provar un medicament, i va funcionar. Ara aquest medicament és el que prescriuen a tothom que té un limfoma. En aquell moment estàvem fent el museu de Can Mario i estava convençut que no el veuria acabat. Vaig seguir molt tot el procés de la restauració, i la il·lusió que em feia també em va ajudar. Això i que la químio no se’m va posar malament. No vaig fallar ni un dia a la feina. Només una tarda vaig dir, va, avui no aniré a la fundació i em quedaré a casa a veure a la televisió el Debate sobre el estado de la nación al Congrés. I va ser el dia que em vaig trobar pitjor!
Ho ha acabat veient tot. És el que havia previst?
No ha sigut un projecte planificat. S’ha fet camí caminant. Vaig fer la fundació per tenir una ocupació quan em vaig jubilar de la indústria farmacèutica. Què m’agradava? L’art. Vaig començar amb un petit museu a Pals d’una cinquantena d’escultures. Però el tenia al costat de casa meva i tothom volia que l’acompanyés. Anava tot el dia de casa al museu i del museu a casa. Llavors em va sortir la possibilitat de comprar el Palau Solterra, i primer el vam destinar a la pintura i després hi vam posar la fotografia. El projecte ha anat evolucionant. No tenia una idea preconcebuda. Per què? Perquè no ho veia com un negoci, sinó com una actitud que em donés vitalitat i que ajudés els artistes del país, tant els nous com els que han quedat oblidats, que en necessitaven i en necessiten, d’ajuda. I encara em queda fer un últim pas, a veure si em surt bé...
Quin?
No te l’explicaré fins que no tingui l’espai.
Un nou espai museístic.
Sí, però diferent. Com tots els que he comprat per a la fundació, amb tradició. M’agrada recuperar espais que han tingut alguna significació. Sense aquesta idea, hauria fet un sol museu i m’hauria estalviat molts diners en personal. Però aquest últim pas que et dic no serà ben bé un museu. Serà un lloc (a Barcelona) per explicar la feina de la fundació.
També li falta tenir una seu a Lleida.
I l’estic buscant, sí. Però serà amb un conveni, com el que hem fet amb el castell de Vila-seca. Un bon contenidor al qual li faltin els continguts. Jo els poso. Dins d’aquesta mateixa línia tenim el programa d’itineràncies a tot el país. Les exposicions que fem voltar tenen més públic que el que rebem en un dels nostres museus de l’Empordà. Aquest any no perquè el Clarà ha tingut molt èxit. Això és el que més em preocupa: donar visibilitat a la col·lecció. I que la gent ho apreciï, és clar.
Aviat farà 90 anys, dèiem. Què canviarà a partir d’ara?
Fins ara he vingut cada dia. Però, és clar, 90 són molts anys. Em canso, massa estona dret. De les exposicions, a partir d’ara ja no me n’ocuparé. I per a les compres d’obres, he creat un comitè. Però si no m’agrada no els les deixaré comprar [riu]. Mentre jo hi sigui; quan jo ja no hi sigui... I hem d’estar preparats per a aquest moment. Intentaré deixar-ho tot lligat. Dotaré la institució de les quantitats suficients per perdurar. Perquè només cal veure els problemes que tenen totes les fundacions...
La Miró, per exemple, a la qual vostè a finals de l’any passat va injectar un milió d’euros. No en farà prou.
Una altra cosa que no tenia previst fer. Però, és clar, si jo al que m’he dedicat és a donar suport als artistes catalans, no faré res per al que, per a mi, ha sigut el millor de tots? És tan trist que el seu esplèndid museu tingui els problemes que té per mantenir-se... El meu gest volia donar exemple, és a dir, animar altres a fer el mateix. A la Fundació Miró estan molt sols. Les administracions hi contribueixen poc. I això ha de canviar perquè la situació ara s’ha agreujat. Crec que les administracions es posaran les piles. N’estic segur. Deixa’m tornar-te a parlar de mi: estic molt orgullós de la decisió que vaig prendre. Jo hi crec, en la cultura d’aquest país.
Parlàvem del futur de la Fundació Vila Casas.
Tot el que tinc serà per a la fundació. No he tingut fills. M’he de preocupar de la meva dona, res més.
S’ha sentit prou reconegut?
De mica en mica. Ja arribarà. I si no el tinc, el reconeixement, parlaran del boig d’en Vila Casas, que es va gastar els calés en una cosa que no interessa a ningú. És igual si passa. Però no crec que passi. En tot cas, el que he fet m’ha donat moltes satisfaccions. Tot ho he fet per convicció personal. No he comprat ni una sola obra que no m’agradés. Encara que sigui d’un artista bo, si l’obra no m’agrada no la compro. Sempre miro que m’agradi, que lligui amb el que tinc i que si s’emmagatzema i cau no es trenqui. El que em costa més és comprar el que es fa ara. Els joves fan molta cosa amb materials fràgils, per exemple amb vidre, i jo en principi els rebutjo, tot i que en tinc algunes de petites i molt protegides...
Quina és l’última obra que ha comprat?
Important, un Manolo [Hugué]. En tinc un a casa de petitet, i en un museu no es veu. M’ha costat un dineral, però valia la pena.
El 2030, es tancarà el cercle de la col·lecció.
Vaig néixer el 1930 i la meva col·lecció abraça 100 anys. Les obres dels anys trenta les tinc a casa. I quan mori la meva dona també vindran cap aquí. És un conjunt d’unes 150 peces que estan bé. El 2030 la fundació deixarà de comprar. I aquests diners que no ens gastarem els destinarem a la salut, l’altra pota de mecenatge de la fundació.
Parlant de salut. Com està vivint tota la situació provocada pel coronavirus?
Un desastre a tots els nivells. Jo no l’he tingut, el virus. Vaig estar tres mesos confinat a casa i, quan vaig sortir, em costava caminar. Vaig agafar el bastó i ja no l’he deixat. Ningú sap res d’aquest virus, però el que sí que s’ha après és a tractar els malalts. I la vacuna... trigarà. Fins al març de l’any que ve no crec que la tinguin, i després ja veurem com va.
I la política?
Estem en un moment molt difícil. El problema de Catalunya amb Espanya ve de lluny... I no té solució. Bé, sí, una. O Catalunya no tindrà raó de ser.
És l’únic independentista del seu grup d’amistats?
L’únic no. Hi ha metges i advocats, molts, que també ho són. Però els que tenen diners de veritat, cap.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Adeu a una actriu de casa

BARCELONA

La rateta que preferia llegir a escombrar l’escaleta

la cellera de ter

L’Acocollona’t no defalleix i celebra la desena edició

Girona

El Liceu, amb només un 21%

BARCELONA

Elmini cancel·la la desena edició, però manté Ferran Palau

OLOT

El govern acorda amb Euskadi, La Rioja i Navarra la gestió i promoció del Camí Ignasià

Barcelona

Mor l’actriu Montserrat Carulla als 90 anys

barcelona
MARIA JOSEP ESCRIVÀ
POETA

“Sempre fem tard a les coses importants”

barcelona
Quimi Portet
MÚSIC

“Tinc cançons que entenc millor ara que abans”

BARCELONA