Cultura

Viggo Mortensen

Actor i director de cinema

“Ser artista és parar atenció”

He rebut moltes garrotades a la resta d’Espanya per haver-me fet soci d’Òmnium Cultural”

Gravat a la memòria de molts espectadors com a intèrpret d’Àragorn en la trilogia d’El senyor dels anells, Viggo Mortensen (Nova York, 1958) és un creador polifacètic en el cinema i en altres disciplines artístiques: dibuixa, fotografia, escriu, compon música... Ahir el Festival de Sant Sebastià el va distingir amb el premi Donostia i hi va presentar el seu debut com a director, Falling. Inspirat en records personals, s’hi ha implicat fins al moll de l’os: n’és productor, guionista, director i protagonista principal. El proper 1 d’octubre vindrà a Barcelona a presentar-lo. Aprofitem per preguntar-li les raons de fer-se soci d’Òmnium Cultural el maig del 2018.

Per què es va fer soci d’Òmnium Cultural?
He rebut a la resta d’Espanya moltes garrotades per això. La gent és ignorant. Si m’interessa, com és el cas, tinc dret a aprendre sobre el País Basc, Andalusia, Formentera, Navarra, Catalunya... El que em va interessar va ser la història de Catalunya, l’idioma, la cultura... I vaig pensar que tot això és la base d’aquesta institució, per això es va fundar. Hi ha gent que diu ara que només serveix per a una acció política, però això, per mi, no són els orígens d’aquesta institució; m’interessa el que fan i segueixo pensant que no he fet res mal fet. Per què no m’hi he de poder interessar? És una llàstima que la gent s’ofengui perquè algú que no ha nascut a Catalunya, ni a Castella o les illes Canàries, algú que va néixer a Nova York, que ha anat a molts llocs i s’hi ha trobat a gust, que s’interessa per diferents cultures, s’interessi per una més. Que cadascú faci el que vulgui! Em sembla una pena i és indicatiu del problema que hi ha. I no només a Espanya, això passa a molts llocs. No em molesta, en veritat, però hi ha persones que tanquen els ulls a algú perquè es diu que és tal cosa, creuen que ets ignorant, que vens de fora “a dir el que hem de fer nosaltres”. Que tanquin els ulls, si volen. Jo cada vegada vull veure i aprendre més coses. D’això es tracta. Si algú no vol veure què faig jo, que mirin cap a un altre costat. Si no es volen educar en altres coses, que no ho facin. Jo no dic a ningú que s’ha de fer membre d’Òmnium Cultural ni de cap altra cosa. Que facin el que vulguin.
Quines sensacions té per rebre aquest premi Donostia, que té el valor afegit que és en un any tan complicat com aquest.
El valor afegit és que se celebri el festival, el premi hauria de ser per als organitzadors, perquè han trobat la manera de fer el festival aquí, a Sant Sebastià. La gent està comprant entrades, veient i celebrant el cinema, i per mi això es mereix un premi. Amb Falling hem tingut un bon any, per una banda: ens han seleccionat a Sundance, Canes, Toronto i Sant Sebastià. És increïble! Però amb la pandèmia només es van fer el de Sundance, Toronto va ser virtual, Canes no es va fer i Sant Sebastià s’ha celebrat. El premi Donostia em va sorprendre gratament, la llista de premiats és impressionant. És una mena de carta d’amor contínua a la història del cinema.
Dirigir el seu primer llargmetratge ha estat difícil?
Jo ja estava content amb haver pogut rodar una pel·lícula com a director, i abans d’això, d’haver format part durant molts anys de bones històries de cinema, amb bons personatges. He produït pel·lícules i he escrit guions durant 25 anys, i ara he intentat per primer cop dirigir. Ho havia intentat diverses vegades. Sabia que era difícil fer una pel·lícula no ortodoxa, que no compleixen el que esperen els que les financen: que es resolgui tot, que hi hagi una redempció clara, que s’entengui per què va passar tot, que el dolent es penedeixi o li disparin un tret, i sobretot que hi hagi esperança. Si no hi ha tot això, ja parteixes amb desavantatge. I si el càsting no és segur per als que hi posen diners, també és difícil.
En quina mesura ‘Falling’ és un projecte personal?
És personal en el sentit que tot treball artístic, tots els papers que he fet, qualsevol pel·lícula que rodi és personal. Per a un director, encara que no hagi escrit el guió, és una mena de confessió personal, encara que no se n’adoni, perquè hi posa el seu punt de vista personal, el que ha après a la vida. Com es pot dir que qualsevol art és sociopolític, també és veritat. En el cas de Falling, parteix de quelcom molt personal i autobiogràfic, que és com em sento jo i què recordo dels meus pares en els seus deu o quinze primers anys de relació, a partir del que m’han explicat i he viscut de nen. I parteix de voler recordar totes aquestes coses quan va morir la meva mare. El meu pare ja era gran i començava a tenir problemes de memòria. Volia apuntar aquestes coses que recordava, després del funeral de la meva mare. Ho vaig anotar en un quadern i em vaig adonar que anava saltant del passat al present. Vaig acabar escrivint un relat que és gairebé tot ficció, però la dedico als meus germans Charles i Walter, perquè hi ha coses que ells reconeixeran.Però el proper guió que vull rodar no parteix d’aquí, sinó de sentiments propis, en aquest sentit també és personal, hi poses el teu segell, encara que no vulguis. Tot és personal, com deia, fins i tot les pel·lícules d’estudi. Encara que pots arribar a treure el teu segell si és una cosa molt corporativa, però has de treballar molt per matar allò personal.
Però aquesta pel·lícula ho és especialment, no?
És cert que en rodar-la vaig sentir i recordar coses, però també ho vaig viure amb altres pel·lícules. Amb l’art vas a l’específic, al detall regional, local, personal, i de sobte t’adones que aquesta és la manera de trobar alguna cosa que té aplicació universal. Hi havia gent de l’equip que em deia al rodatge que es relacionava personal i emocionalment amb coses de la pel·lícula. Tots surfejàvem a la mateixa ona de records. I als col·loquis a Toronto i privades, la gent de cop i volta explica històries personals, i m’agraden aquestes connexions.
El seu personatge, un pilot d’avió homosexual, es nega a barallar-se amb el seu pare, que és molt conservador i de caràcter difícil. Com va plantejar aquesta relació?
Té aquesta actitud perquè abans s’han barallat moltes vegades i han acabat malament. El seu pare és inflexible i no s’adapta ni evoluciona, i és molt difícil mantenir una relació així. Sovint la gent talla per sempre la relació amb una persona, fins i tot dins de la família, però Willis no vol fer-ho. Cadascú decideix què vol fer. M’ha fet pensar i ha generat preguntes sobre com ens relacionem amb la gent gran quan es comporta així, i ara més amb la pandèmia. Què passa quan algú es fa gran i has de creuar la línia de la seva independència i llibertat personal? Han d’acceptar que els ajudis, és molt complicat. I penso que un dia seré gran jo i m’hauran de cuidar i aguantar a mi. Em pregunto si m’hauran de privar de la meva llibertat. La incertesa és llei de vida, potser ara la gent n’és més conscient, li agrada fer plans, però podem morir la mateixa tarda, et pot atropellar un autobús. El virus ens fa més conscients d’això, de què la vida és fràgil. Cal apreciar-la i veure-la com un regal. En tot cas, el que és cert és que si trenques amb la comunicació, no avançaràs mai. És així en les famílies, en la societat, en la política. I amb una persona que agredeix amb les seves paraules i comportament, és molt temptador respondre de la mateixa manera: engegar-la a la merda, o pegar-li. I et pot donar una satisfacció, i fins i tot aprovació, likes, però això no porta enlloc, amb la violència no avances gens.
Vostè també pinta, és poeta, músic... Quin valor dona a la cultura en aquesta situació que vivim amb la pandèmia?
La cultura, l’art, en totes les seves facetes, es basa en la necessitat de comunicar. No entenc que els adults separin els artistes i els no artistes, als més petits no se’ls ocorre separar-los.No cal fer una pel·lícula o pintar un quadre, la teva manera de caminar pel carrer, de conversar, pot ser creativa o artística. Ser artista, per mi, és parar atenció. I la meva necessitar de dibuixar, fer fotos, llibres, pel·lícules ve de parar atenció al que està passant al meu voltant per processar-ho, digerir-ho, i després ho comunico, de vegades per a mi i de vegades per als altres. La cultura és molt important, perquè ajuda que la gent tingui models de comunicació i, de manera més subtil, pot ajudar a obrir la ment. El cinema en aquest sentit té un gran potencial, perquè conté a dins moltes formes d’expressió artística i et pot commoure, portar a un lloc inesperat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Carreras rep el Casero

Girona

Cultura per viure

barcelona
museus i galeries

Sense Dia i Nit dels Museus el 14 de novembre

Museus

Els Museus Dalí no obriran tot el mes de novembre

monuments

La Sagrada Família ha decidit tancar

El dia després

BARCELONA

Arrenca el Manga Barcelona Limited 100% en línia amb autors, concerts, conferències i una exposició

Barcelona

Nou cop a la cultura

BARCELONA
Museus

Els oasis culturals

barcelona