Cultura

Distància, mascareta... i acció!

A l’agost s’han reprès gravacions com la nova ficció ‘Buga Buga’, i la nova entrega de ‘Sapere aude’, l’‘spin-off’ de ‘Merlí’

Les directores de ‘Buga Buga’ no han volgut renunciar a cap contacte, per ser fidels al seu guió
Els personatges de ‘Sapere aude’ continuen sense utilitzar les xarxes socials en la nova entrega

A principis d’agost, el primer dia que es va engegar la càmera per gravar la primera escena de la segona temporada de Merlí. Sapere aude era, en el calendari programat mesos abans amb Movistar, l’últim dia de rodatge, comenta a aquest diari, el director Menna Fité. I és que el 13 de març ja estaven fent localitzacions i anaven a fer els primers plans l’endemà, fins que es van trobar, de cop, que tot s’havia d’aturar. Pensaven que seria poc temps, però l’estat d’alarma i la magnitud de les infeccions impedia agafar la claqueta. Començava una nova anormalitat. A partir de llavors al clàssic clam “llums, càmera i acció!” se’l podria rebatejar com “distància, mascareta i acció!”.

Amb una prudència immensa el 2 d’agost també van començar a gravar les primeres imatges d’una nova sèrie que s’estrenarà aquesta tardor a TV3. Seran només sis capítols de Buga Buga, un projecte que ha rebut el suport del Canal 33. La mitjana de l’equip artístic és de 30 anys, fet que deixa ben clara la voluntat d’incorporar a la cadena una mirada descaradament jove. I les directores Alba Simón i Ana Millán han volgut que el nexe d’aquestes trobades puntuals sigui en una bugaderia. Tan impersonal, quotidià i sòrdid com un no-lloc on s’està obligat a esperar que acabi de centrifugar i es poden desgranar relacions i converses amb més efervescència que la bromera del sabó líquid. El conflicte inesperat està servit.

La productora Aguacate & Calabaza va gravar principalment en horari nocturn fins al 10 d’agost. Amb la contínua amenaça que un positiu d’algun PCR els obligués a aturar-ho tot, membres de l’equip artístic ja havia restringit notablement utilitzar el transport públic o participar en activitats multitudinàries. Perquè una oportunitat professional com aquesta no es podia malbaratar per cap quarantena que toqués fer a l’equip. Com deien al reportatge del T/N, a TV3, de fa uns dies, no van voler renunciar a cap petó, abraçada o escena de sexe. Perquè canviar aquestes relacions implicava canviar el sentit de la sèrie, “no tant pel petó o l’abraçada en si, sinó pel que signifiquen per a la història”, va assenyalar Ana Millán a TV3.

Sapere aude és un spin-off de la sèrie Merlí que va durar tres temporades a TV3 i que va acabar amb un tràngol final que feia impossible una quarta temporada. L’autor Héctor Lozano i el director Menna Fité van decidir estirar el fil del personatge més obert: Pol Rubio (Carlos Cuevas). Si en el darrer episodi del Merlí, es feia una escena distòpica que situava aquest personatge com a professor d’institut, set anys més tard, repetint les fórmules de seducció i provocació del seu mestre de filosofia, Merlí, a Sapere aude es va veient com en Pol perd el lideratge de l’institut i ha de recuperar el lloc en la Facultat de Filosofia. Després dels primers vuit capítols del primer semestre a la UB, ara Veranda TV grava vuit altres entregues de 50 minuts. Continua el duel amb la professora d’ètica que també li estira la curiositat: la professora Bolaño (María Pujalte). Així com cada capítol de Merlí es convertia en exemple d’alguna màxima d’un pensador, ara la peripècia dels universitaris també debat, tema a tema, les nocions d’ètica. És una lectura profunda que no tots els espectadors tenen interès a relacionar però que al duet Lozano-Fité els funciona com a motor d’arrencada de cada capítol.

La peripècia universal actual (les mascaretes i la Covid-19) no entraran a cap capítol tot i així, sí que es té molt en compte durant les sessions de gravació. Perquè hi ha constant desinfecció, ús de la mascareta per tot l’equip –només els actors se la treuen en gravar els plans definitius– i també proves PCR als intèrprets que tinguin programada una escena amb contacte físic. Fité temia que la mascareta podria ser un conflicte per als assaigs dels actors, però ja ha comprovat com “l’han incorporada molt ràpid”. Les mesures de seguretat són constants perquè “no tenim cap interès que es propagui i hàgim de parar el rodatge”.

L’acord per a l’emissió de Sapere aude és que Movistar+ en té els drets durant un any i que, a partir del 2022, ja es podrà retransmetre per TV3. També, com a Drama, es barreja el català i el castellà de manera natural, com passa al carrer. Pel director, això és una valentia de la productora i també de la cadena pública per acceptar la manera com s’han de relacionar els personatges: ser fidels a la realitat. Afortunadament, no han notat cap rebuig dels teleespectadors de Catalunya ni de l’Estat espanyol pel joc bilingüe. En tot cas, se sorprenen gratament de descobrir fans de l’Amèrica Llatina que estan aprenent català per seguir millor la sèrie (sense haver de dependre dels subtítols). On sí que opten a trencar amb la realitat és evitant que els personatges utilitzin la tecnologia per comunicar-se. Fité admet que això els fragmentaria una narrativa en la qual se senten còmodes i que el públic també aprova. I és que Sapere aude (Atrevir-se a aprendre, en llatí), com a Merlí, es basa cada capítol sobre un dilema moral i persegueix emocionar l’espectador. I haver d’anar canviant contínuament de plans per ensenyar missatges de WhatsApp, Twitter o Instagram els obligaria a aturar la narració i això trencaria l’emotivitat buscada, i celebrada també per l’audiència.

També al cinema

També Agustí Villaronga ha iniciat un rodatge a Mallorca i a la Mediterrània aquest mes d’agost, El ventre del mar, inspirada en una narració d’Alessandro Baricco i protagonitzada per Roger Casamajor, Oscar Kapoya i Muminu Diallo. Produïda per Testamento i La Perifèrica Produccions, la cinta té el suport de la Fundació Mallorca Turisme i Mallorca Film Commission i la participació de TV3 i IB3.

El ventre del mar que s’inspira en el capítol homònim de la novel·la Oceà Mar parteix d’uns fets reals. 147 homes estaven confinats en un rai a la deriva enmig del mar. Baricco pretenia indagar en aquest text com afecten els conflictes a l’ànima dels humans. Una altra referència artística d’aquest tràgic naufragi és El rai de la medusa del pintor Théodore Géricault, conservat al Museu del Louvre.

El rodatge, que està previst que s’allargui fins al dia 23, es fa en diverses localitzacions de Mallorca i el mar Mediterrani. El ventre del mar narra un fet durant la colonització del Senegal i també posa el focus en conflictes actuals, com les tensions racials, l’abandonament que viuen moltes persones per la crisi econòmica, i els moviments migratoris del Mediterrani. De fet Villaronga plantejava la peça com una obra de teatre fins al confinament. La deriva dels nàufrags fa 200 anys coincideix amb la de la cultura. A l’emergència econòmica que ja vaticinava als darrers Gaudí, Isona Passola (presidenta de l’Acadèmia de Cinema Català) amb pocs rodatges i de pressupost menor, com una de les calamitats per a l’audiovisual català, s’hi ha afegit l’aturada absoluta de rodatges, que encara debilita més la indústria. Que, per fi, es trobin camins per rodar (amb els balls de mascaretes preceptius, si fa falta) és l’única opció de continuar exportant talent.

Ben diferent de les bugaderies de Pau Miró

El dramaturg Pau Miró va construir una trilogia en forma de bestiari ambientats en unes bugaderies (Búfals, Lleons i Girafes). En realitat, aquella botiga, es retrataven diferents famílies que miraven de sobreviure tirant endavant aquest negoci. La productora Aguacate & Calabaza Films, nascuts a final de mil·lenni, en canvi, veuen en l’espai impersonal d’una bugaderia industrial l’espai ideal per creuar històries.

Pau Miró va escriure la trilogia entre el 2008 i el 2009. El més modern als carrers de l’època eren els locutoris telefònics en què es podia trucar arreu del món o utilitzar l’ordinador a preus molt més econòmics que una cabina del carrer. Miró contraposava l’univers de les rentadores (un dels invents més importants del segle XX perquè va significar un alliberament en la tasca domèstica) amb el de les bèsties. A Búfals, per exemple, hi havia cinc germans sense pares que actuaven en comunitat i amb condicions dures per sobreviure. A Lleons retratava l’esclat de l’agressivitat (la mare de Búfals havia desaparegut perquè se l’havia empassat un lleó). Finalment, Girafes potser era l’espai més íntim. Els animals es comuniquen sense cordes vocals i són una rara avis, com l’aparició d’un transformista al Paral·lel dels anys cinquanta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.