Cultura

SANTIAGO H. AMIGORENA

ESCRIPTOR

“Tracto d’escriure perquè cada lectura sigui una creació pròpia”

Finalista de tots els grans premis de França, ‘El gueto interior’ (Ed. 62) reconstrueix el dolor d’uns jueus argentins el 1940 quan no poden fer res per evitar la mort dels familiars a Treblinka

‘El gueto interior’ és una història familiar o són records de coneguts de Buenos Aires?
És una història familiar. I com totes les històries familiars, peca, a més de les mentides escrites conscientment per l’autor, de totes les mentides del que es podria dir la mitologia familiar, és a dir, aquesta xarxa de contes que formen les generacions. Però el llibre no és només la història del meu avi entre el 1940 i el 1945.
Què és més, doncs?
Per exemple, són també els meus records del Buenos Aires als anys seixanta. Els llocs on succeeixen els esdeveniments, per exemple, no sé si són els llocs on anava el meu avi, però sí que sé que són els llocs on la meva àvia em portava amb el meu germà i els meus cosins quan érem jovenets.
La comunitat jueva de Buenos Aires va ser gairebé tan influent com això de Nova York. Què li ha passat?
De debò, no ho sé. No formo part d’aquesta comunitat. Com tants jueus, no vull ser part d’una comunitat que podria acceptar-me. El poc que sé és per la lectura dels diaris, els diaris goy [gentils, no jueus].
La seva novel·la conté molta informació. Com la definiria: de no ficció, històrica...?
Des de fa més de 25 anys, escric tractant de no separar ficció i no ficció. Escric, sempre, tenint la mateixa confiança, i espero que la mateixa fidelitat, al que recordo, i al que invento, a la memòria i a l’oblit. El que importa, em sembla, és trobar, o almenys buscar, les bones paraules, si és que n’hi ha, per dir el que un sent o pensa.
Quin era el seu objectiu?
A El gueto interior vaig voler, quan vaig començar a escriure, contar el que va viure el meu avi a Buenos Aires i el que passava en aquests anys de guerra a Europa, amb el mateix nivell de ficció. Però no ho vaig aconseguir. Posar paraules que mai vaig sentir de la boca del meu avi, envoltar-lo d’amics que no vaig conèixer, fer-lo pensar en coses que penso jo i que mai sabré si ell algun dia va pensar, em va semblar possible. Però contar el que es deien Himmler, Krüger i Globocnik en un restaurant de Rastenburg o el que la meva besàvia li deia al meu besoncle al gueto de Varsòvia, em va resultar impossible.
Quin va ser el repte?
Segurament que hi hagi dos tipus d’escriptura en la novel·la: un de ficció (o no ficció, que és gairebé el mateix) i un altre d’històric (no teòric, sinó de vella història factual).
Quan va decidir utilitzar el francès com a llengua literària i quins hàndicaps ha hagut d’assumir en el procés?
Des de l’adolescència escric en francès. És, o s’ha tornat, el meu únic idioma d’escriptura. Parlo en castellà i escric en francès. I mai ho sento com un hàndicap. En la literatura francesa hi ha una vella tradició, que no existeix en la literatura hispanoparlant, d’escriptors de llengua materna estrangera (Casanova, Potocki, Beckett, Cioran).
S’ha sentit còmode en aquesta llengua d’adopció?
Com tothom sap, els francesos no són molt acollidors. Però l’idioma francès sí que ho és. A més, mirar un idioma des d’una miqueta més lluny m’agrada. Veig, o crec veure, en les paraules franceses, en la sintaxi francesa, de tant en tant, coses que els francesos no veuen.
El seu personatge arriba a Buenos Aires el 1928 i el situa en la mateixa entitat bancària en què treballava l’eminent escriptor polonès Witold Gombrowicz. Cert o fals?
Vertadera mitologia familiar. Tan mitològica que fins i tot es deia, en la meva família, que havien treballat junts en aquest banc quan van arribar a l’Argentina. Cal precisar que Witold Gombrowicz va arribar a Buenos Aires onze anys després que el meu avi.
Hi ha una predilecció a la seva família per la ficció, per incorporar-se en la història?
Sí [riu]. Algun cosí de la meva mare també em va contar que el meu avi havia venut corbates al carrer Florida amb el multimilionari grec Onassis…
La novel·la manté un to elegíac d’un món perdut. Ho va concebre així?
No. Mai he pensat que aquest món fos elegíac. A excepció, potser, de certes evocacions d’aquests llocs, com la pizzeria Las Cuartetas, on la meva àvia em portava a menjar quan era petit. Però no em molesta que es pugui llegir la novel·la d’aquesta manera.
Facilita diferents tipus de lectures sempre?
Sempre m’agrada no acabar d’entendre totes les lectures possibles del que escric. Sempre tracto d’escriure perquè cada lectura sigui diferent, perquè cada lectura sigui una creació pròpia, perquè cada lector tingui el deure, i el plaer, d’haver treballat amb mi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La cobla global

girona
JORDI CERVERA
ESCRIPTOR

“La cuina demana molt temps, molta reflexió i una gran experiència”

badalona

Buit creatiu i existencial

Barcelona
Crònica

Art antivigilància

Un tast de...
‘Família’, Natalia Ginzburg

Ginzburg i la família

La nova Associació Balada del Sabater d’Ordis es presenta avui a Castelló

castelló d’empúries
Crítica
cinema

Actuació corprenedora

‘[REC]’ obre una nova sala 4DX de Filmax

L’anhel tan humà de comunicar-se

Barcelona