Cultura

Publicacions

Recer als confins del món

Dan Richards viatja a llocs inhòspits, de l’Àrtic al desert de Utah, per copsar el seu poder il·luminador a ‘Refugis remots’

Editat per Sidillà, el llibre és també un elogi de l’acolliment en condicions extremes

Una tenda suspesa al ras, entre dues fenedures alpines, ja és, segons com, una casa, com ho són els quatre taulons de fusta amb què Henry David Thoreau, servint-se dels coneixements rudimentaris d’un fabricant de llapis, va aixecar la seva cabana als boscos de Walden. El viatger i escriptor Dan Richards (Gal·les, 1982) ha buscat també llocs extrems on allotjar-se, encara que sigui de manera temporal, pel mateix afany d’aventura i recolliment que havia guiat alguns pioners, entre ells Dylan Thomas a la cabana de Laugharne, Jack Kerouac al cim de Desolation Peak, Roald Dahl a la seva barraca de Great Missenden, Roger Deakin a la caseta de pastor de Suffolk, o el seu propi pare, Tim Richards, que va precedir-lo a l’arxipèlag noruec de Svalbard, a tocar de l’Àrtic, just un mes abans que ell nasqués, i va tornar-ne amb una pelvis d’os polar que ha presidit des de llavors la taula del seu estudi i la idea que tots els refugis, fins i tot als confins del món, acaben sent fars, “llocs d’il·luminació”. La crònica de les seves expedicions a llocs tan inhòspits que no semblen d’aquest planeta, des del glaç de l’Àrtic a la base marciana del desert de Utah, des del Mont Mitoku japonès fins al far de Cordouan a l’Atlàntic, l’acaba de publicar Edicions Sidillà en traducció al català de Marià Pitarque, que ha fet, a més, un treball de contextualització formidable en unes notes a peu de pàgina que dialoguen amb les del mateix Richards.

Refugis remots és un llibre de viatges inusual, no només pels destins escollits (un examen de la buidor, com en diu l’autor), sinó sobretot per l’estil, pel to, per la implicació. Dan Richards és fill i net d’escaladors (a Climbing Days, va narrar les ascensions del seu oncle besavi, Ivor A. Richards, i la seva dona, Dorothy Pilley, als anys vint i trenta), però a l’hora de publicar llibres el que interessa és que sigui sobretot un bon escriptor. És una expectativa que no defrauda.

A estones, Refugis remots és un tractat d’arquitectura, una lloança de la cabanyicitat de l’existència quan s’acomoda en recers espartans, i tan absorbent com una novel·la de creixement (un bildungsroman desvergonyit), per on pul·lulen uns secundaris sorprenents i entendridors avesats a la solitud, el te fort i els contes a la vora del foc. Segons com, té la frescor d’un llibre de cròniques i, al mateix temps, la intimitat reflexiva d’un dietari escrit per un jo gens torturat i, en canvi, molt disposat a fer amics als llocs més inversemblants: “Estar voltat de gent m’estimula, em fa sentir que soc ‘a la feina’ i no pas gargotejant”, escriu des de la seva habitació a la fundació suïssa per a la creació literària Jan Michalski, una mena de càpsula suspesa en un arbre. Perquè aquest és un llibre que va de viatges, sigui a Groenlàndia o a una post de guaita a Montana, però també de les condicions de l’escriptura, que tolera amb dificultats la brutal bellesa del món, si del que es tracta és de donar forma a alguna cosa viva que només té lloc entre tu i el paper. La fascinació pels ossos polars guia tot el recorregut de Richards, per això el seu viatge conclou a Svalbard, d’on prové la pelvis que va heretar del pare, però pel camí regala molt més: quina distància és prou llunyana per ser realment remota, si a tot arreu hi ha tot just un ganxo a la paret per penjar-hi l’abric.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Retorn a Joan Solà

barcelona
Crònica
música

‘Màtria’, un refugi a Vic

Vic
Jaume Roures
Productor audiovisual

“Al final tot consisteix a no posar-se límits”

sant sebastià

A Dark Reborn: el ‘metal’ gironí entre la foscor i la llum

girona

Cadaqués premia Biel Mesquida i Vicenç Altaió

cadaqués

Noves lluites de poder a Kingsbridge

Girona

Els Premis d’Arquitectura trien 22 finalistes

girona

Un ‘Woody’ melancòlic

Sant sebastià
Crònica

El factor humà de l’art