Cultura

JOSEP LLUÍS ALAY

HISTORIADOR, FÍSIC I FILÒLEG, ÉS PROFESSOR A LA UB I DIRECTOR DE L’OFICINA DEL PRESIDENT PUIGDEMONT

“No oblidem que les coses poden girar en instants en la història”

Acaba de publicar el llibre ‘5 continents i 1 llibertat’, un seguit de cròniques internacional sobre conflictes al món, sovint de pobles oprimits pel seu estat

Josep Lluís Alay (Barcelona, 1966) acaba de publicar 5 continents i 1 llibertat (Símbol Editors), un recull d’una setantena d’articles, entre la crònica periodística i l’assaig, en què fa un viatge a diferents regions del món en conflicte.

Quin lligam tenen les seves cròniques?
Són cròniques, escrites des del 2011 fins a l’actualitat, publicades primer al diari Ara i, més tard, a El Punt Avui, sobre conflictes al món, molts sobre pobles oprimits que lluiten pel dret a l’autodeterminació. He intentat buscar històries que no apareixen habitualment en les agències ni als diaris. Temes com, per exemple, el conflicte de Papua Occidental, que ha saltat a les notícies d’internacional els últims mesos, però de què jo ja vaig escriure l’any 2014. Que ningú en parlés no volia dir que no existís el conflicte, sinó que, simplement, quedava emmascarat per la resta de les notícies i per la repressió brutal indonèsia.
Hi ha un patró que sempre es repeteix: opressió i repressió. Els grans estats no en tenen mai prou.
Hi ha diferents factors que ho provoquen. El primer és que les unitats territorials són sagrades a pràcticament tots els estats i són comptats amb els dits de la mà els que han permès democràticament que una part del seu territori se separés. Aquest és un fet, si es vol, irracional. Qualsevol estat vol protegir la seva unitat. Sigui democràtic o no ho sigui el seu govern. Pràcticament tots actuen de la mateix manera: busquen arguments històrics i si no, se’ls inventen Després, hi ha el criteri del poble oprimit, que és diferent culturalment, lingüísticament, ètnicament, nacionalment en definitiva. Per tant té consciència de nació, de poble, com la té, malgrat que sigui molt diferent de Catalunya, Papua Occidental. Hi ha dos factors més, un de recursos naturals –en el cas de Papau Occidental, tenen la mina d’or més gran del món– i un altre de geoestratègic, els interessos internacionals al voltant d’aquell territori. En el cas de Papua Occidental, els d’Austràlia, d’Indonèsia i fins i tot, els de la Xina.
Explorar aquest tipus de conflictes és una manera de compartir la lluita de Catalunya.
Efectivament, soc dels qui creu que la imparcialitat no pot existir en les meves cròniques. No em puc rentar les mans davant la injustícia la món, sigui aquí mateix o a 10.000 quilòmetres. Em miro el món des del meu punt de vista de poble que fa segles que lluita pel seu alliberament nacional. De diferents maneres, en formes molt diferents. Però fa segles. Un d’aquests conflictes que vistos des de fora sovint semblen solucionats, per tant, sembla que no passi res i, de cop, torna a aparèixer. L’últim gran pic nosaltres l’hem tingut el 2017 i, probablement, és el que més èxit ha tingut internacionalment per fer conèixer el nostre conflicte. És obvi que busco paral·lelismes en altres conflictes del món, des d’un punt de vista molt interior meu internacionalista, en el sentit de defensa d’uns mateixos valors, fonamentats en els drets humans. Considero que l’autodeterminació, el respecte a la pròpia cultura i llengua són drets humans fonamentals. Vull que el lector català, d’alguna forma, llegeixi paral·lelismes, encara que no els expliciti, en conflictes que poden estar molt allunyats, com ara el de Nova Caledònia, però amb molts punts en comú.
Dos dels conflictes que aborda en diferents articles tenen la Xina com a origen; un seria el Tibet i l’altre el dels uigurs. Quin futur tenen aquests països davant la repressió xinesa?
Si ens ho mirem des del present i del passat més recent, òbviament, les esperances són poques per a una resolució justa dels dos conflictes. No s’ha d’oblidar, però, que el Tibet, quan va ser envaït, era un estat independent i això els dona una legitimitat històrica. Un fet que pot ser clau si la Xina pateix un canvi, com ha passat altres cops en la història. Llavors, pot ser que la Xina canviï i esdevingui un estat democràtic i això deixi una via lliure al dret a l’autodeterminació. Per tant, els tibetans tenen oberta aquesta escletxa d’esperança. I els uigurs igualment. Tots els imperis han caigut en la història. Per què no el xinès?
Hem de témer l’expansió de la Xina al món?
La Xina, des de finals del segle XX i durant tot aquest segle, està fent una expansió molt subtil arreu del món, que és econòmica. On s’expandeix? Bàsicament en llocs d’on Europa i, més recentment, els EUA han desertat una miqueta, com pot ser l’Àfrica. Tots sabem que l’Àfrica és el continent de futur quant a població i quant a desenvolupament econòmic. Per tant, la Xina té com a gran objectiu l’Àfrica. D’aquesta manera aconsegueix refermar la seva influència sobre tot el planeta. Què em preocupa de tot això? Molts estats d’Àfrica es poden emmirallar en el model xinès, amb una economia de mercat, però amb un règim polític autoritari. Una qüestió que hauria de preocupar a tothom, perquè els drets humans són universals, no només patrimoni d’europeus i occidentals.
En el pròleg, l’advocat Aamer Anwar parla del seu optimisme i recorda que, al llarg de la història, han caigut molts imperis.
La història ens ha demostrat que molts canvis polítics poden ser inesperats. En el llibre hi ha un article escrit l’any 2018 sobre les illes Maldives, on, en poques setmanes, després d’unes eleccions, va saltar un règim dictatorial, va tornar el president a l’exili i es va recuperar la democràcia. Aquesta possibilitat de canvis és el motor que em fa tirar endavant personalment i que trasllado a la situació de Catalunya. Les coses poden girar en instants en la història de la humanitat. Les rutes són diverses, imbricades i mai no sabem per on poden anar. I qui no ens diu que, també en el cas de Catalunya, no poden canviar de forma inesperada en algun moment? En el llibre, malgrat que s’hi descriuen casos actuals molt dolorosos de mort, de tortura, d’empresonament i d’exili, sempre deixo obert aquest bri d’esperança de resolució del conflicte en el futur.
Són possibles nous estats al món ben aviat?
La història ens demostra que, en un segle, s’han més que multiplicat per dos el nombre d’estats independents que hi ha al món. Fa dues dècades, a Europa, va néixer un nou estat, Kosovo, i als anys noranta un munt més, arran de la desintegració de la URSS, de què molts són ara membres de ple dret de la UE. Ara mateix, hi ha més països al Pacífic que fan aquest camí com, per exemple, les illes de Bouganville i Nova Caledònia.
Quines perspectives tenen?
A Bouganville, que depèn de Papua Nova Guinea, hi va haver una terrible guerra civil i es va arribar a l’acord de celebrar un referèndum d’autodeterminació. Aquest es va fer l’any passat i va guanyar la independència de manera abassegadora. Bouganville és, doncs, en la primera línia, per esdevenir un nou estat independent. Pel que fa a Nova Caledònia, és un territori d’ultramar de França; no és Unió Europea com a territori, però els ciutadans sí que són ciutadans comunitaris amb passaport francès. Per tant, tenim ciutadans de la UE que, a l’octubre, aniran a les urnes per segon cop en dos anys per votar si Nova Caledònia vol esdevenir un estat independent. I això ho organitza un estat de la UE que és França. Alguns diran que allò era una colònia, però aquest concepte ara mateix el tenim més nosaltres que no pas en aquells territoris. És obvi que els ciutadans d’origen francès de moltes generacions a l’illa no se senten colons. Pel que fa als ciutadans autòctons, els kanaks, que són els qui més es podrien sentir colònia, ara mateix tampoc utilitzen aquest tipus de raonament. I no ho fan perquè amb els moviments amb què se senten més propers són els moviments europeus democràtics, com ara el català, que també tenen un horitzó d’exercir el dret a l’autodeterminació sense haver d’entrar en disquisicions sobre descolonitzacions.
Vostè hi va ser ara fa dos anys, oi?
Amb ells tenim una relació estreta. Jo mateix, efectivament, vaig ser allà en el referèndum de l’any 2018 convidat pel FLNKS, el moviment independentista que és part del govern autònom actual. El president Puigdemont s’ha entrevistat amb els principals dirigents independentistes i els puc assegurar que a Nova Caledònia saben molt més de Catalunya que no pas nosaltres d’ells. El referèndum de l’1-O va ser per a ells un acte d’heroisme en l’exercici del dret a l’autodeterminació que ha esdevingut un símbol. Després, la van exercir legalment, però els va quedar marcat per sempre que quan un poble volia exercir el seu dret a l’autodeterminació ho podia fer malgrat la força bruta de l’estat opressor. A nosaltres no ens va sortir bé llavors, però els vam donar un model_: “Mira, aquests europeus ho van portar fins a les últimes conseqüències. Com no ho hem de fer nosaltres?” El president Puigdemont és un personatge reconegut allà, un símbol internacional de resistència en l’exercici del dret a l’autodeterminació.
Justament per aquell viatge la fiscalia s’ha querellat contra vostè per malversació.
D’aquí molt poquet ens tornaran a cridar per anar a declarar davant el jutge. Una de les fiscals de Barcelona va posar una querella per una quantitat d’onze euros, per una visita com a director de l’oficina del president Puigdemont a la presó de Lledoners per reunir-me amb personatges que són, òbviament, protagonistes de la societat catalana. Per mi sempre va ser, doncs, una funció més meva com a director de l’oficina, igual com ens entrevistem amb personatges singulars de la política, la cultura o l’economia. També ens acusen de malversació pel cost del viatge com a observador al referèndum de Nova Caledònia l’any 2018, un referèndum organitzat per un estat de la UE i on vaig anar en representació del president Puigdemont, que hi havia estat convidat. Crec que la fiscalia de Barcelona hauria d’estat satisfeta que el president Puigdemont volgués ser a través meu en un referèndum organitzat d’acord amb la legalitat de París.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mor el director teatral i actor Hermann Bonnín als 84 anys

Barcelona

‘No s’apaguen les estreles’, la banda sonora de la pel·lícula sobre Guillem Agulló

Barcelona

Unides pel dolor

girona
Viggo Mortensen
Actor i director de cinema

“Ser artista és parar atenció”

Sant Sebastià

Guillem Agulló, a la pantalla gran abans

Barcelona

La Volta crida a la resistència i reprèn les seves jornades

Girona
Raúl Arévalo
Actor i director

“No valen el mateix unes vides que les altres”

Barcelona
Girona/Bianya

Verkami per a un videoclip d’Albert Girona

El Suprem avala Barbastre per al cas Franja

barcelona