Cultura

Quan Leeds va patir un terrabastall

Avui fa cinquanta anys que es va publicar ‘Live at Leeds’, de The Who, un dels discos en directe cabdals del rock

Martos: “Sembla com si els Who estiguessin assajant al menjador de casa teva”
Ricky Gil: “Hi havia molta competència i volien deixar clar que encara eren els millors”

Moondance, Morrison Hotel, Black Sabbath, Déjà Vu, Let it Be... i, avui fa exactament mig segle, Live at Leeds. Vet aquí un seguit de discos publicats fa 50 anys que ens recorden com de productiva, genial i excepcional va ser per al rock la collita del primer semestre de 1970. Cadascun, és clar, podria ser objecte de celebració, però el fet que, els anys setanta, fossin també els d’un llarg seguit de totpoderosos live albums, per als quals Live at Leeds, en certa manera, va encendre la metxa, ens empeny a revisar aquest impactant àlbum dels Who, no en poques ocasions situat al capdamunt de rànquings dels millors discos en directe de la història. Ho fem amb tres dels grans coneixedors catalans del llegat dels autors, també, de Who’s Next, Tommy i Quadrophenia: els periodistes Sergio Martos (cantant, també, del grup Schizophrenic Spacers) i Xavi Llop, i el músic –i prohom del moviment mod a Catalunya– Ricky Gil, que, en els primers assajos de Brighton 64, cantava I Can’t Explain; que, amb Matamala, culminava els concerts, sense excepcions, amb Shakin’ All Over; i, amb Top Models, l’altre dels seus grups, recorria sovint a Young Man Blues, el tema del pianista de jazz Mose Allison amb què The Who encetaven aquell disc poderós de, no obstant això, sis úniques cançons. “Totes tres surten a Live At Leeds...”, especifica Gil. “Influència... quina influència?”, rebla amb ironia.

Live at Leeds va ser gravat el 14 de febrer del 1970 en una sala de la universitat d’aquesta ciutat del comtat de West Yorkshire. Tot i que la idea era també deixar constància d’un concert l’endemà a Hull, un seguit de problemes tècnics relacionats amb l’enregistrament del baix de John Entwistle va provocar que el disc que, via Polydor, arribava a la botigues avui fa cinquanta anys fos, en la seva integritat, el que, davant 2.000 persones anxovades com en una caixa de sardines, s’havia gravat a Leeds . “La seva qualitat és única”, analitza Martos. “Sembla com si els Who estiguessin assajant al menjador de casa teva. Això es deu al fet que no van situar micròfons per gravar l’audiència al mig de la sala, la qual cosa certifica que eren la millor banda del planeta damunt un escenari. Com que no hi ha aquest so persistent de l’audiència que sentim en la majoria de discos en directe clàssics, les mancances passen totes en un primer pla. Però a Live at Leeds... no hi ha ni una sola deficiència! The Who eren dinamita pura!”

En el moment de gravar Live at Leeds, The Who feia exactament un any que havien publicat Tommy i, després d’haver-lo portat en places com Woodstock i l’illa de Wight, estaven, a l’escenari, diu Martos, “a un nivell superior del de Led Zeppelin, Cream o els Stones”. “Per als Who va ser molt important enregistrar la força brutal que tenien en directe”, hi afegeix Ricky Gil. “Hi havia molta competència i volien deixar clar que encara eren els millors.” “A l’estudi –analitza Xavi Llop–, el so mai no era el mateix. A Tommy, per exemple, una controvertida mescla del productor i mànager Kit Lambert, n’havia anul·lat les arestes i el nervi de les pistes instrumentals. Amb Live at Leeds, en canvi, The Who van aconseguir ser finalment ells mateixos”.

La personalitat, gairebé pròpia d’una vinyeta de còmic, dels quatre membres de la banda londinenca, d’altra banda, poques vegades va quedar tant de manifest com en aquell directe. “La dinàmica de la formació clàssica de The Who era molt atípica”, explica Llop. “Els impulsava l’agressivitat, la tensió interna i un esperit competitiu per veure qui aconseguia captar més atenció. John Entwistle no competia des d’un punt de vista visual, tot i les seves indumentàries poc convencionals, però a l’hora de tocar el baix, reinventava l’instrument i es convertia en un solista més. Keith Moon, per inversemblant que pugui semblar, era un bateria que sobretot aportava caos i esperit de destrucció... i, per algun motiu, funcionava! Roger Daltrey, que en l’època mod del grup s’havia sentit incòmode i havia arribat a ser acomiadat, en assumir el paper de Tommy, havia emergit com a Rock God. I Live at Leeds va ser el vehicle perfecte per expressar-ho. Pete Townshend, finalment, amb el seu estil únic farcit de power chords, és qui exerceix com a director d’orquestra i recondueix la situació quan la teòrica base rítmica està a punt de perdre’s en una disbauxa excessiva”.

Tot i que, l’any 1995, es reeditaria ampliat a catorze cançons i, anys més tard, finalment, amb dinou temes restants que van sonar aquell dia de Sant Valentí, l’edició original de Live at Leeds –amb una coberta de Graphreaks que emulava els discos pirata d’aquells temps– en tenia només sis. “El primer cop que vaig escoltar el disc, quan un amic tretze anys més gran que jo me’n va posar una cinta al cotxe, la versió de My Generation em va deixar levitant”, recorda Martos. “Com era possible portar tan lluny, fins als quinze minuts de durada, un single que, de fet, en durava dos i mig?” “Recordo especialment l’impacte inicial que em va causar Young Man Blues”, explica, per la seva banda, Llop, que va descobrir The Who l’any 1985 arran de la seva participació en el Festival Live Aid. “Tot i que és una versió, sembla un tema fet a mida perquè els Who puguin exhibir-se. L’efecte crida resposta que estableix Daltrey amb el seu fraseig envers la resta del grup és demolidor.” “Vaig escoltar el disc de molt jovenet, devia tenir setze anys”, recorda, en aquest cas, Ricky Gil. “En aquell moment em van impressionar més altres discos dels Who, com ara My Generation i Who’s Next. Anys més tard, però, vaig comprar-me un CD amb el concert complet... i aquí sí que vaig flipar. Em va encantar, sobretot, com transformaven la cançó de Mose Allison, que vaig trigar molt de temps a escoltar en la seva fantàstica versió original.”

El lloc on va ser gravat no té la majestuositat d’altres escenaris de llegenda (“sembla, de fet, una sala de conferències, amb unes vidrieres al darrere i un escenari relativament baix”, explica Martos), però, cinquanta anys després, Live at Leeds es manté com una de les grans fites del rock en directe. Amb el parèntesi, naturalment, obligat per la Covid-19, i malgrat que Catalunya, malauradament, no n’hagi estat mai testimoni, The Who –amb Pette Townhsend, que dimarts farà 75 anys, i Daltrey, que ja en té 76, al capdavant– continuen fent encara gires per tot el planeta.

Mor Phil May, cantant de The Pretty Things

The Who no eren les úniques bèsties escèniques sorgides en l’Anglaterra dels anys seixanta. A The Pretty Things, un grup, a més, que va publicar una òpera rock, SF Sorrow, mig anys abans de Tommy, els van atribuir sovint fer els concerts més salvatges de l’època. ”Probablement fos així, sí”, explicava el seu cantant, Phil May, traspassat ahir a 75 anys, en una entrevista a El Punt Avui realitzada a finals del 2016. “The Graham Bond Organisation s’hi acostaven, però. Hi havia moltes bandes puristes que reproduïen amb gran precisió el rhythm-and-blues americà. Nosaltres, en canvi, estàvem més pendents de la reacció del públic, interactuant-hi tal com, anys després, hi interactuarien els grups de punk”. The Pretty Things tenien fans il·lustres com David Bowie (“ens seguia a cada concert, actuava com un stalker”, recordava May), però no van triomfar tant com els Stones, els Who i els Kinks, segons sempre s’ha dit, perquè no van anar de gira pels Estats Units. “Si no vam fer-ho és perquè molta gent que hi va anar per primer cop va perdre-hi molts diners. I, aleshores, ni els nostres mànagers ni nosaltres teníem gaires diners per perdre”, es defensava, en aquesta mateixa entrevista, el guitarrista Dick Taylor. El grup, amb May i Taylor encara al capdavant, es va acomiadar a finals del 2018, no sense haver actuat, els últims anys, uns quants cops a Catalunya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els clients de les llibreries no podran tocar els llibres i els expositors i prestatgeries s’hauran de cobrir

Barcelona

Arqueologia ‘punk’

barcelona

El Llull encapçala un acord a quatre bandes

Barcelona

De la galàxia al laberint i l’infern

Barcelona

Primers ‘brots verds’ a les platees, després del confinament

BARCELONA

Els curts de Toucedo a la Filmoteca

Conversa entre Haraway i Torres

EL LLIBRE

‘Cor d’àngel’

GASPAR HERNÀNDEZ
ESCRIPTOR I PERIODISTA. ACABA DE PUBLICAR “LA LLIBERTAT INTERIOR” (ED. COLUMNA)

“Depenem massa de les nostres ments racionals i del que pensem”