Cultura

Adeu a la ‘reina’ del ‘rock-and-roll’

Little Richard, un dels pares del gènere i autor de cançons com ‘Tutti Frutti’, mor als 87 anys

Richard va renunciar a l’èxit en dues ocasions per dedicar-se plenament a la religió
Elvis el titllava de ser el més gran i les carreres de Bowie i Beatles no s’entendrien sense ell

Elvis era el rei, però Little Richard, tal com proclamava amb tot l’orgull del món, era la reina. Un dels pares indiscutibles del rock-and-roll, figura més influent del gènere (només amb el permís de Dylan) fins ahir encara en vida i responsable principal de l’enderrocament de tabús –sexuals, musicals, racials i estètics– que va comportar la revolució cultural més gran del segle passat. Elvis s’hi referia com “el més gran”. James Brown i Otis Redding, veïns, com ell, de Macon (Geòrgia), la ciutat nord-americana amb més llegendes per metre quadrat, el consideraven la seva principal inspiració. I David Bowie (un que també va trobar el gust a ser rei i reina) i Paul McCartney (que era obvi qui recordava quan es posava a cridar i va triar Long Tall Sally quan, de colònies, va cantar per primera vegada en públic), per citar-ne només alguns, pot ser que s’haurien dedicat a un altre ofici si, pels seus tocadiscos, no hi haguessin passat pedres filosofals del rock com ara Tutti Frutti, Good Golly Miss Molly, Lucille o Rip It Up. El seu crit de guerra, Awop-Bop-A-Loo-Mop, Alop-Bam-Boom, més enllà de ser el conjunt d’onomatopeies per excel·lència del gènere, va ser tota una invitació a milions de joves, fossin blancs o fossin negres, a alliberar-se dels seus neguits; les seves actuacions davant del piano, estabornit tant per les seves mans com pels seus peus, i per moltes estridències que protagonitzessin dues dècades més tard els punks, poques vegades han estat igualades quant a salvatgisme; i la seva imatge, extravagant i molt inspirada en la del cantant i pianista, en aquest cas, mai prou reconegut, Esquerita, va empènyer a que, des d’aleshores, molts que havien d’heure-les amb un escenari se la juguessin amb tot tipus de vestits, maquillatge i pentinats estrafolaris.

Little Richard, però, com també li passaria a un altre pioner, Jerry Lee Lewis, dels ja ben pocs true originals encara en vida, va debatre’s tota la vida entre el vici i el pecat, i les seves cançons més histèriques i problemes amb les drogues van conviure amb àlbums de gòspel –“sembla un esperit posseït!”, va dir Quincy Jones quan n’hi estava gravant un– i una relació d’apropaments i allunyaments constants amb l’Església que, pràcticament, van perllongar-se fins a l’últim dia: fa només tres anys, Richard Wayne Penniman, que és com s’anomenava en realitat, va tornar-se a batejar en ingressar a l’Església Adventista del Setè Dia. Little Richard, amb un avi i dos oncles predicadors, va oficiar casaments com el de Tom Petty i funerals com el de Wilson Pickett i, en dues ocasions, posant en relleu el conflicte entre música religiosa i profana que tantes vegades ha martiritzat estrelles de la música negra forjades en esglésies, va renunciar a l’èxit per abraçar la religió.

Penniman va néixer a finals de l’any 1932 en una de les zones amb més fervor religiós dels EUA. Del cor de l’església en va ser expulsat per afeminat. El seu pare li va infligir un càstig sever en descobrir-lo jugant amb el maquillatge de la seva mare. I quan, amb quinze anys, la seva condició d’homosexual ja era més que evident, va rebre una puntada de peu perquè fumés el camp de casa. Tot i que les seves gravacions de gòspel, essent pràcticament un nen, van sorprendre tota una Mahalia Jackson, va començar-se a guanyar una reputació com a músic transvestit en espectacles de vodevil. La primera meitat dels anys 50 va dedicar-la a forjar-se un nom en el circuit del rhythm-and-blues i, quan el 1956, va gravar Tutti Frutti, una cançó havia improvisat en tota mena de locals, el seu destí va canviar per sempre. Admirat per audiències blanques i negres per igual, Little Richard va començar a fer cançons que, ben aviat, adaptarien Bill Haley, Elvis Presley, Pat Boone i, uns quants anys més tard, els Beatles. Here’s Little Richard (1957), el seu primer llarga durada, publicat per Speciality el maig del 1957, figura com una de les grans obres mestres del rock-and-roll. La seva personalitat complexa, tanmateix, no tardaria gaire a posar-se de manifest. Cinc mesos després, enmig d’una gira per Austràlia amb Gene Vincent i Eddie Cochran, va deixar tothom bocabadat quan, al·legant que havia vist uns àngels sostenint les ales de l’avió, va decidir, per primer cop, deixar el rock-and-roll per la religió. Es va casar amb una dona malgrat ser gai i, després d’unes quantes detencions per escàndols sexuals a començaments dels 60, va ser convençut pel promotor Don Arden per fer una gira pel Regne Unit a la qual s’acabarien sumant els Beatles després que Brian Epstein, el seu mànager, el veiés en acció. Aquella gira va canviar no poques vides d’una futura generació de músics britànics. En el seu següent tour britànic, els teloners serien els Roling Stones –“em fixava cada nit en els seus moviments i procurava aprendre’n!”, deia ahir Mick Jagger– i, entre finals de 1964 i mitjan 1965, un jove músic s’incorporaria com a guitarrista assalariat de la seva banda. Richard el coneixia com a Maurice James però el món sencer, no gaire més tard, el coneixeria com a Jimi Hendrix. “Quin so busco amb la meva guitarra?”, se li va preguntar una vegada a l’autor de Purple Haze. “Que soni com la veu de Little Richard!”, va respondre. Tot i ser fortament addicte a la cocaïna –“Little Cocaine, més que Little Richard, haurien d’haver posat als meus discos de l’època!”, va etzibar anys després–, va ser capaç, a començaments dels 70, de fer discos tan potents i, en alguns moments, avançats als seus temps com The Rill Thing (on versionava I saw her standing there dels Beatles) i King of Rock & Roll (on feia el mateix, en clau de hard groove, amb el Brown Sugar dels Stones).

Als 80 va fer un únic disc (Lifetime friend) i, als 90, la seva única contribució al món discogràfic va ser un disc per a la canalla produït per Disney. Quan, l’any 1986, però, algú es va treure de la màniga el Saló de la Fama del Rock & Roll, el seu ingrés, com el d’Elvis, Jerry Lee, Chuck Berry, Fats Domino, Everly Brothers, Buddy Holly, Ray Charles i Sam Cooke, va ser immediat. Apareixia, a principis de mil·lenni, a The Simpsons i es declarava, en entrevistes, i en el marc d’una normalitat que, ell havia contribuït a fer normal, obertament homosexual. Músics de nova fornada com Bruno Mars van continuar citant-lo com a influència primordial i, a Twitter, ahir, no hi havia estrella, pràcticament, que no li reconegués el seu llegat. Little Richard, amb problemes de salut els últims anys, va morir ahir als vuitanta-set anys. A la primera era del rock-and-roll li queden el killer Jerry Lee, Don Everly i Wanda Jackson, primera gran dama del gènere.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Barcelona impulsa el consum cultural

barcelona

El Fitag es reivindica com el cor que batega a la ciutat

Girona
Núria Rial
SOPRANO

“Els concerts són ara mostres de voler tornar a la vida”

BARCELONA

Connectats amb tots

BARCELONA

Un centre de i per a la foto

barcelona

Reflexions en positiu

Barcelona
patrimoni

Atrapen un home que espoliava a tocar Ullastret

circ

Circusland salta a la tardor i el festival es manté

literatura

Violeta Richart guanya el premi Roc Boronat