Cultura

Fundación Tony Manero

GRUP DE MÚSICA

“Tornar als tòpics de la ‘disco’ ens fa ridículs”

Sempre hem estat una banda molt capaç de riure’s de si mateixa

Música disco en temps de confinament? Enlloc està escrit que no sigui possible. Fundación Tony Manero, pal de paller de l’irrupció, els últims vint anys, d’aquest tipus de música a Catalunya, publica Disco para adultos (Buen Ritmo), en què procuren mostrar-se fidels a les seves realitats i abracen sonoritats més pròpies dels vuitanta que no pas dels setanta, considerada la més esplendorosa de l’era disco. Ens atén Miguelito Superstar, vocalista de la banda.

Van rumiar-la gaire, la decisió de publicar un nou disc en ple confinament?
No, hi va haver una mica de debat, és clar. La sortida del disc estava prevista des de finals de l’any passat i ja havíem donat a conèixer una cançó. Amb el confinament, però, a mesura que passaven els dies, vam adonar-nos que els concerts de presentació que teníem programats no es farien, així que ens vam plantejar guardar-lo. Finalment, però, vam pensar que no sabem quan podrem tornar a fer concerts i que retardar la sortida del disc fins ves a saber quan no valia la pena. Espero, almenys, que serveixi per fer passar una bona estona a qui, tancat a casa, tingui temps i ganes per escoltar-nos. No és tampoc una qüestió de resistència, però sí que està bé que hi hagi música nova en una situació tan anòmala i estranya com la que vivim.
Hi ha un retorn a un so més ‘discotequer’. Què ha motivat aquest canvi de rumb?
Sempre hem estat una banda de música disco i ball, tot i que, a vegades, per oxigenar-nos, o per demostrar-nos que érem capaços de fer altres coses, hem procurat fer discos que sortissin una mica d’això. No som tan creguts per pensar-nos que podem fer un disc de heavy metal, però sí que podem permetre’ns, crec, certes aventures. Lugares comunes (2018), el nostre disc anterior, va néixer d’una situació personal en què una part important dels membres de la banda s’havien estrenat com a pares, de manera que ens va quedar un disc força més tranquil. Tocàvem, per primera vegada en la nostra trajectòria, temes personals i de relacions, molt en sintonia amb aquest món tan meravellós que és la família. I ara que ja hem passat el xoc de la paternitat, i sense perdre tampoc el to de l’anterior treball, volíem tornar a fer un disc més ballable. Un disc en què es tornés a percebre de manera clara l’essència dels Manero.
La vida, però, els ha canviat.
Sí, sabem que tornar als tòpics de la disco, d’anar a lligar i tot això, ens fa ridículs. La nostra realitat ja no és aquesta. La majoria de nosaltres no estem ballant a la discoteca, sinó a casa canviant bolquers!
És complicat, ‘fer-se gran’, quan la teva feina consisteix a tocar música ‘disco’ ben tard a la nit en sales i festes majors?
La de músic és una feina que pot ajudar bastant a no madurar. Tocar de nit i estar sempre en contacte amb gent jove, certament, ajuda a subratllar el component peterpanesc que duem dins.
‘Disco para adultos’, han posat com a títol. L’edat els fa més irònics?
És possible. De fet, per al títol, vam inspirar-nos en aquella etiqueta de l’AOR (Adult Oriented Rock). Sempre hem estat una banda molt capaç de riure’s de si mateixa. Mai no hem estat un d’aquells grups tan afectats, però sí que és possible, però, que, fa uns anys, ens capfiquéssim una mica a transmetre una imatge de grup que molava. Tot i que mai no hem deixat de ser conscients de les nostres febleses, semblava que volguéssim convèncer el món que érem una gent molt guai. Quan et fas gran, però, hi ha coses que, de sobte, deixen d’importar-te, i aquesta en va ser una. La vida adulta ve acompanyada d’un major ús de la ironia per explicar la realitat, i aquesta, per molt que m’esforci a vendre-la com a superguai, és la que és: una mica normalota i trista. Però, ei! Ho porto bé, i soc capaç de riure-me’n!
La música del disc, segons diuen, està inspirada en la ‘boogie disco’de principis dels vuitanta. Ens la defineix?
Va ser la mutació que va experimentar la musica disco quan, de cop i volta, va deixar de ser la bomba i, per part de la crítica més rock, va començar a rebre campanyes en contra com aquelles del Disco Sucks o el Disco Demolition Day. Eren crítiques racistes i homòfobes, ja que no eren pocs els no els agradava massa que la comunitat gai ho estigués petant tan fort amb una música tan desinhibida. La gent, però, tot i aquelles campanyes, volia continuar anant a la discoteca, de manera que la musica disco va transformar-se en una cosa més tecnològica, amb caixes de ritmes i sintetitzadors. Era un so que bevia força de Kraftwerk o Giorgio Moroder, amb aquest punt tan robòtic, i ho portava a un terreny melòdic i harmònic propi del soul.
En el disc hi col·laboren l’australià Joel Sarakula i els cubans Cimafunk. Què els uneix?
En Lalo i en Marc formen part de la banda del Sarakula sempre que ve aquí a tocar. Ha aportat al disc un punt molt sofisticat i blue eyed soul, que també volíem que estigués present en el disc, passat pel filtre de bandes com ara Hall & Oates o Steely Dan. I, a Cimafunk, en Lalo el va anar a veure actuar a la Sala Barts i va comprovar que, tal com li havien dit, era la bomba. Coneixia els Manero i, després del típic moment d’ensabonament entre músics, van decidir col·laborar.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Zombis i virus a Sitges

Barcelona
patrimoni

El Museu Pau Casals, declarat d’interès nacional

La Fira de Circ al Carrer de la Bisbal serà de màxims feta amb els mínims

La Bisbal d’Empordà

Zombis i virus a Sitges

Barcelona

Art ressuscitat

barcelona
MÚSICA

Dudamel dirigirà la ‘Novena’ al setembre al Palau

CINEMA

Adeu als cinemes Mélies de Barcelona

Un futur més lector

Barcelona

Què escriu, el coreògraf?

BARCELONA