Cultura

JAUME SUBIRANA

POETA

“Potser hem d’assumir que la poesia no és per a tothom”

Professor universitari, traductor, assagista i poeta de referència des dels anys vuitanta, Jaume Subirana (Barcelona, 1963) presenta el setè poemari, ‘La hac’, a Edicions 62

Comença el seu nou llibre amb un poema epifànic sobre els gira-sols de Van Gogh. Són nostres, som nosaltres els gira-sols?
És un poema sobre el que tenim, i sobre què vol dir tenir. Comenta una frase de Vincent van Gogh en una carta al seu germà Theo. Aquí els gira-sols són els meus versos, però també els dies, la vida: més que tenir-los, la meva impressió és que segons com em tenen a mi. Coses que passen quan mires molt intensament una pintura, o uns papers.
Precisament entre papers fa quatre dècades que publica poesia. Com la veu, com es veu?
Cada vegada més des de dintre, i cada vegada sentint-m’hi més còmode. Potser ja tocava... Tot i que jo sempre tinc present l’exemple de Ferrater, que quan va haver fet la feina ho va deixar estar, va passar a una altra cosa. Ara mateix se’m barregen bastant lectura, escriptura i reescriptura, a través de la traducció. Llegeixo la poesia que més m’agrada mirant d’esbrinar com està fet allò. D’aquí ve també una altra de les meves flaques: les antologies, posar junts poemes que crec que s’ho valen, i difondre’ls.
En un dels poemes invoca Carner, a qui va dedicar tesi i un gran assaig. La seva poesia no ho és, però, de carneriana...
Trobo normal que ens agradin coses diverses que potser a algú li poden semblar contradictòries (el vi i la cervesa, la pintura de Bellini i la de Rothko, la trompeta de Miles Davis i la veu de Paul Janeway). També en poesia: jo he estat i segueixo sent admirador de Seamus Heaney, de Màrius Sampere i d’Anne Sexton, per posar tres exemples prou diversos, i no escric ni de lluny com ells, ni mai he volgut fer-ho. Vull creure que no soc l’únic a qui li passa. Quant a Carner, és un capítol a part (com Verdaguer, si m’ho permet). En això soc ferraterià: “Josep Carner / que a tots nosaltres ens ha fet.” També als que no l’entenen i als que se’n riuen i als que diuen que “no té fons”, com si escriure fos preparar una marató.
Hi ha cites, dedicatòries i referències a músics com Miles Davis o Leonard Cohen. S’escriu amb música o sense?
Jo visc i escric amb música, m’ha passat sempre. Quan vaig publicar el primer o el segon llibre vaig dir a algú que certs grups i cantants m’havien influït tant o més que certs escriptors, i algú es devia posar les mans al cap. Potser ara estranya menys. Soc un usuari intensiu de Spotify, i un col·leccionista de versions d’estàndards de jazz. Però si m’ho permet, al llibre també hi ha força pintura, de forma més o menys explícita. I molta poesia d’altri. Sovint escric llegint, o havent llegit.
Vostè, que és un mestre, com introduiria el lector en la poesia?
Ah, aquesta és la pregunta del milió de dòlars! A partir de versos i de poemes. No de noms de poetes ni d’idees ni d’eslògans, vull dir. Ni de grans disquisicions. Potser hem d’assumir que la poesia no és per a tothom, ni cal que ho sigui: que la gent decideixi lliurement el que li agradi, i ho disfruti. Però la meva experiència és que ben presentada i mínimament explicada la poesia “funciona” per a molta gent. I que és un gènere molt més actual del que alguns es pensen: per la seva intensitat, la combinació, la brevetat, l’elegància amb què pensa i fa sentir (quan és bona, és clar!).
Com ha compaginat la creació amb la docència a la Pompeu Fabra o la UOC?
Des de fa més de vint anys la docència universitària és la meva feina (a la UPF, a la UOC, a l’estranger quan he pogut). Crec que tenir una feina i escriure fa de bon combinar. Sobretot si, com en el meu cas, el que escrius és poesia i quaderns o notes en prosa: no cal que escrigui cada dia (potser no en sabria), ni que hagi de viure del que escric. Això em dona una llibertat que no sempre subratllem prou. Jo escric literalment el que vull (bé: el que puc, el que sé).
I ensenyar?
I ensenyar en concret té, em sembla, una cosa molt bona per a la literatura: és dialògic, t’obliga a posar-te en el lloc de l’altre, de qui t’escolta. Això és una lliçó permanent, i molt útil si ho trasllades a la creació literària.
‘La hac’ coincideix amb un assaig a la prestigiosa editorial Cátedra sobre escriptors, literatura i identitat a Catalunya. Com ho podria resumir?
Es titula Construir con palabras. Escritores, literatura e identidad en Cataluña. És un fruit de la meva banda assagística acadèmica, no del tot dissociada de la d’escriptor. Em sembla que el títol és prou explícit: hi estudio el paper dels escriptors i de la literatura en la construcció del que en podríem dir la cultura nacional catalana. La participació (voluntària o explícita) d’alguns, l’ús (i fins l’abús) en altres casos. Va ser una alegria que Cátedra ho volgués publicar: vaig fer bona part de la carrera amb llibres seus i segueix sent un segell de referència en l’àmbit universitari.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Art
Crònica

Per què no et talles el cap?

Barcelona
Valentín Roma
DIRECTOR DE LA VIRREINA CENTRE DE LA IMATGE

“El museu s’hauria de rearmar ideològicament”

barcelona
Un tast de...
‘La drecera’, de Miquel Martín i Serra Avançament editorial

Una infantesa a l’Empordà

L’Auditori rep Strenes i té nova programació d’estiu

girona
CINEMA

Kawase, Ozon i Vinterberg, a Sant Sebastià

Un 23 de juliol sense cotxes

Barcelona

Pere Faura ‘fulmina’ la dansa

BARCELONA

Luw preestrena a la Devesa el seu primer disc

girona
COVID-19

Ni mascaretes ni distància per als artistes