Cultura

Un repte: dibuixar l’aire

L’artista Jordi Abelló espargeix per les xarxes socials les seves obres fetes en la quarantena

“M’he obligat a veure-ho tot plegat des del punt de vista personal i amb la mirada de l’art”

Jordi Abelló (Reus, 1970) ha treballat sempre el seu art dins d’un diminut galliner. Aquest espai tan precari, orfe de comoditats, reconvertit en taller d’artista, està situat al terrat de la casa dels seus pares, però ara, en temps de confinament, hi ha hagut de renunciar. El seu univers artístic s’ha desplaçat a la seva llar, “en una tauleta”, precisa.

Viure no és fàcil aquests dies. Tampoc ho és crear. “M’he obligat a veure-ho tot plegat des del punt de vista personal i amb la mirada de l’art”, explica Abelló, que sempre ha entès la nova tecnologia com una estratègia per esquivar les barreres físiques que allunyen l’art de la gent corrent. Un recurs democratitzador que en la nostra actualitat cruel i amarga ha agafat més volada. Cada dia, l’artista espargeix, com si fossin llavors, els treballs que està fent en reclusió pel terreny de les xarxes socials.

D’on treu les forces per crear? “Sempre he pensat que dibuixar és com respirar. No pots parar. És un fet natural. Malgrat que veus que respirar costa i se’t fa més evident en el patiment que hi ha.” Li ha canviat la mirada artística aquesta crisi sobrevinguda? “La mirada sempre reflecteix el que et preocupa i et motiva a actuar. Evidentment que sí. Fa pensar. I sobretot he pensat si té sentit l’art. M’he fixat en diversos aspectes que van variant segons el dies i els estats d’ànim. Podríem dir que la malenconia es fa més evident en tot el que penso i faig. És un estat, d’altra banda, propi de la creació.”

En la humil tauleta de casa seva, Abelló dibuixa. Dibuixa retrats, un gènere que sempre l’ha acompanyat. Dibuixa com respira, insisteix. “Amb aquesta selecció de dibuixos volia expressar que un dibuix té el mateix ritme vital que el respirar. I la seva palpitació pot arribar a commoure al que ho mira i respira davant del dibuix. Dibuixo per entendre el meu voltant. I veig, astorat, que l’aire que envolta cada dibuix que faig en aquests moments agafa un to amenaçador. Irrespirable. Com si el mateix paper generés el que matarà el dibuix, el que el destruirà. I penso que el dibuix és una forma vertadera de coneixement.”

La quarantena de la Covid-19 l’ha reconnectat amb un projecte seu de fa alguns anys, de nom Vida, en el qual va fer una incursió en el món microscòpic. El coronavirus l’ha empès a reprendre aquesta necessitat de comprendre allò que no veiem però que misteriosament afecta les nostres vides. “La complexitat de la vida és gran en el nostre interior. En aquests dibuixos em fixava en les cèl·lules i les seves amenaces, en la lluita i en els equilibris que es produeixen diàriament dins nostre. Dibuixar-ho em va fer adonar que portava Joan Miró a l’interior. I em va donar força.”

Abelló, com tots, només surt al carrer per anar a comprar allò essencial per viure. Colpit per l’aura gèlida dels paisatges fantasmals de la seva ciutat, no s’ha pogut resistir de treure la Leica “per fotografiar la metafísica del moment”. “He descobert que De Chirico tenia raó i que encara viu a Reus, creant escenaris semblants. He vist també una escultura de Giacometti caminant. És la constatació que amb el confinament han sortit a passejar els artistes que admiro.”

En la nostra conversa amb ell, acaba aflorant un dels grans dilemes, terriblement complex i subtil, que els creadors afronten en aquest estat d’emergència social: el del sentit i el de la utilitat de l’art. “Per mi preguntar-se sobre el sentit de l’art equival al mateix que preguntar-se sobre el sentit de l’existència. No faig distincions ja entre vida i art. La vida té multitud de cares i multitud d’aspectes... com l’art. He arribat a pensar que l’art actua d’una manera determinada en el nostre cervell. El reordena d’una manera que produeix algun tipus de moviment intern especial. Com una espurna que s’encén a molt poca intensitat. Aquesta sensació és agradable. Em van fer una ressonància magnètica del cervell i el metge em va dir que estava bé. Jo vaig exclamar: porto Saturn devorant el seu fill de Goya.”

Jordi Abelló, artista del sensible, no creu que, ni ara ni mai, l’art hagi de representar la realitat. La seva raó de ser és, defensa amb convicció, presentar-la. No pot ni vol aturar-se. “Avui he sortit al balcó i he fet el retrat de la veïna. La Dolors. No és fascinant i surrealista tot?”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Txarango publica ‘A la deriva’, el primer avançament de l’àlbum ‘De vent i ales’

barcelona

Els museus gironins es reinventen

girona
JORDI COSTA
RESPONSABLE D’EXPOSICIONS DEL CCCB

“Si es fes una exposició sobre el trap al CCCB, molts arrufarien el nas”

BArcelona

Un Auditori amb vuit directores i un nou cor

BARCELONA

L’odissea de Medusa Box

la bisbal d’empordà
Un ‘Cant dels ocells’per al record
LA MÚSICA

Un ‘Cant dels ocells’per al record

Músics pagats, Planestiueja’t suspès

Les Planes d’Hostoles

La Marta Rius, en acústic a Youtube

Un moment ideal per visitar els museus que tenim més a prop

girona