Cultura

Volar més lluny

Els cants a la llibertat i a l’apoderament femení de ‘Plomes i reclams’, de Marc Rosich, protagonitzada per Elena Martinell i Glòria Garcés, torna a La Planeta

L’obra, dirigida per Roberto G. Alonso, farà gira després al Teatre La Gleva de Barcelona

Si Pau Casals va convertir una cançó tradicional catalana de Nadal, El cant dels ocells, en un símbol de pau i llibertat arreu del món, el dramaturg Marc Rosich parteix d’un personatge tan secundari de la cèlebre òpera de Mozart La flauta màgica com és Papagena per compondre una proclama feminista que canta per al seu apoderament. És Plomes i reclams l’obra estrenada a Temporada Alta que torna a escena per obrir més gàbies demostrant als espectadors que volar més lluny és possible.

I ho fa també prenent com a referència tota una sèrie d’ocells per confeccionar un espectacle ornitològic d’allò més metafòric. Acompanyat per alguns dels seus còmplices de bogeries habituals, Elena Martinell i Glòria Garcés –van treballar plegats a Àries de reservat–, pren com a punt de partida el personatge de Papagena (Martinell), farta de ser només una figura decorativa, que decideix emancipar-se. L’ocellaire es troba amb Dafne (Garcés) –sí, la del mite, convertida en arbre pels déus–, que viu immersa en el seu refugi indefinit i oníric, fins que la coneix i també comença a replantejar-se el seu lloc al món.

Humor, reflexions introspectives i molta música –un 50% de l’obra– vertebren aquest espectacle inspirat en trinats, amanyacs i refilets de la història de la música. Un repertori eclèctic de peces que fan referència als ocells, que va del Renaixement a la música contemporània, passant pel cant líric i clàssic amb peces de Schumann i Liszt, i amb el qual Elena Martinell –que és soprano lleugera– i Glòria Garcés –al piano– vesteixen musicalment.

Roberto G. Alonso descriu que l’obra és una metàfora sobre la llibertat, però el fet que les dones siguin les protagonistes i que vulguin sortir de les gàbies a les quals estan confinades sí que ofereix una doble lectura. “Cadascun dels cants és un relat de segles de captivitat i dels conquerits aires de llibertat”, remarca. “Totes portem motxilles a l’espatlla i restem tancades dins unes portes que la societat construeix o bé ens autoimposem. Cal obrir la nostra mentalitat i prejudicis, perquè hem de volar més lluny”, coincideixen a dir les dues actrius.

Els temps canvien i ja ens sap greu per a Papageno, la representació de l’home natural i comú, l’ésser humà humil i bo, que es quedi a mig fer amb el seu somni de formar família i tenir molts fills. Ara són temps de reivindicació i de conscienciar-se amb obres com aquesta, que es pot veure demà i dissabte (20.30 h) i diumenge (18 h) a La Planeta .



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

‘Malnazidos’, un film de zombis en el marc de la Guerra Civil, inaugurarà la 53a edició del Festival de Sitges

Barcelona

Superar la Covid

barcelona

Carme Portaceli, la capitana

BARCELONA

Urbanisme valida el pla especial de Sant Pere de Rodes

EL PORT DE LA SELVA
FIGUERES

El mural de Wäwä

Un tast de....
‘La dama de l’orgue’, d'Albert Torrens

D’alumna a professora

Crítica
música

Gran senyora

COVID-19

Nou crit d’alerta de l’Acadèmia de la Música

Mor Nuri Yglesias, esposa de Miquel Mascort i fundadora d’El Claustre

girona