Cultura

Els perills de l’èxit pactat

El prolífic David Nel·lo presenta la novel·la ‘Les amistats traïdes’, amb què va guanyar el darrer premi Sant Jordi

“Com a persona i com a autor, no convé donar gaire importància als premis”
“Hi ha dues qüestions fonamentals: per què escrius el que escrius i com t’ho planteges?”
“Hi ha molta càrrega de reflexió sobre la literatura i, també, sobre la traducció”

David Nel·lo (Barcelona, 1959) fins ara ha publicat una quarantena de títols entre obres per a adults, joves i nens. A més és traductor professional. I toca la flauta travessera. De premis ja en tenia uns quants. Entre el 1994 i el 2011 en va guanyar onze, la majoria d’infantil i juvenil, però el 2014 va guanyar el premi Edebé (dels més importants en infantil; aquest any l’ha tornat a guanyar) i dos dels més potents: el Prudenci Bertrana 2017, amb Melissa & Nicole, i el darrer Sant Jordi, amb Les amistats traïdes. Pot semblar que ha fet un pacte amb qui sigui per assegurar-se l’èxit, cosa que passa amb un personatge de Les amistats traïdes, que ara presenta, publicat per Univers.

“Em provoca una mica de pessigolles i vertigen rellegir Les amistats traïdes a pilota passada dels darrers premis que he guanyat, en concret del Sant Jordi, que és dels grossos; però no tinc ni idea de quina és la fórmula de l’èxit... En el meu cas penso que són molt més les obres, que es defensen per elles soles, que no qui soc jo”, comenta David Nel·lo amb el seu característic somriure il·lusionat i sense deixar de tocar de peus a terra. “Hi ha certs reconeixements que primer et sorprenen i després t’impacten, però és molt important no donar-hi massa importància; com a persona i com a autor, no convé”, assegura.

“Hi ha autors que són bastant estrategs, i no és el meu cas; potser sí que tinc la sort que el que escric no és opac, no és de lectura difícil, tot i que l’autor que publica una sèrie de novel·les banals, superficials, no crec que ho esculli, li surt així, i no ho criticaré mai de la vida”, explica David Nel·lo.

A l’obra coneixem dos personatge principals, Salvador –el Petit– Togores i Markus Bachtel. El primer és un jove traductor que fa una estada en una residència de Suïssa. El segon, un autor –amic íntim dels pares de Togores– que va assolir un gran èxit, immediat i amb poques obres, i que després va desaparèixer durant 30 anys. Ara es presenta davant el traductor amb la intenció d’explicar-li, en monòlegs que es repeteixen unes quantes nits, què va passar. I un dels fets que van passar és una mena de pacte com el de Faust. El pacte “és el centre i la llavor de la novel·la i, partint d’això, me n’allunyo”, perquè el pacte “és tangencial” i no deixa de ser un mecanisme per plantejar una trama. “Hi explico moltes més coses”, comenta Nel·lo, abans de demanar que no es destapi gaire l’argument.

“Hi ha dues qüestions fonamentals: per què escrius el que escrius i com t’ho planteges? Hi ha qui escriu per entretenir i qui creu que el que escriu té rellevància per als lectors, perquè es plantegen temes de fons ètic, moral, etcètera, i, amb una mica de sort, el llibre també pot entretenir.” En el seu cas, és una clara combinació de totes dues opcions.

L’anècdota que va posar en marxa l’obra va partir del seu germà, el saxofonista i harmònica Dani Nel·lo. “Em va explicar que quan van de gira, a la furgoneta, com que tenen moltes hores, un dels jocs reincidents que fan és preguntar-se què farien, fins on arribarien a canvi d’augmentar la capacitat auditiva, rítmica, tècnica... Això fa que cada persona quedi bastant retratada i em va seduir per treure’n una història”, tot i que després va ser conscient que era un joc que apareix a altres obres. “Sempre m’acabo allunyant molt de la idea central de les meves novel·les”, i aquesta s’emmarca en dues dates: el 23 de febrer del 1981, la nit de l’intent de cop d’estat de Tejero, i els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992.

“Quan ja tinc clar el nucli dur de l’obra arriba la segona part, decidir on la situaré i quins personatges tindrà, i això determina moltíssim. Hi ha coses que són tretes de la meva experiència vital com a traductor, però vaig voler que hi hagués un rerefons històric potent, i un punt d’inflexió, el 23-F i, després, les olimpíades del 92; un va ser superperillós i l’altre la transformació de la ciutat; la història en majúscula, que va afectar la gent, la poso al costat de la història en minúscula de cadascun de nosaltres”, detalla. “Tot i que hi tinguin lloc aquests dos fets històrics, voldria deixar clar que no agafen una rellevància gaire gran, però sí que seria una història molt diferent si fos ambientada a l’actualitat.”

Un dels temes clàssics que també hi apareix és el de la identitat. Qui som, qui volem ser, com ens mostrem als altres, com ens veuen... “Aquest tema és crucial, i sobretot va lligat a Bachtel, al llarg del monòleg que té diverses nits amb el traductor”, a qui li encarrega la seva biografia, “es refereix a ell mateix en primera i tercera persona, de vegades en una mateixa frase... M’agradava com a recurs tècnic però, a més, crec que dona al personatge una certa pàtina d’esquizofrènia que pot desconcertar una mica el lector, i això m’interessava”.

La creació literària és un altre dels temes de fons. “En aquesta novel·la hi ha molta càrrega de reflexió sobre la literatura i, també, sobre la traducció, sobre què vol dir traduir, però tot entremig de fragments amb molt d’humor i d’ironia”, aclareix, per no espantar cap lector. Que ningú pateixi, les obres de David Nel·lo sempre són amenes, es nota que s’ho passa bé escrivint-les i que domina les eines i jocs narratius, en aquesta obra, combinant alguns fets i personatges reals amb altres de ficticis.

Tot i que hi ha elements autobiogràfics, com ara que ell va ser a la residència suïssa on passa una part de la trama, li treu importància, perquè el cert és que més aviat l’intriga la certa abundància d’autoficció que hi ha al mercat. “El primer que publica Bachtel és un llibre de poemes que vaig titular L’àlbum del meu jo, amb una certa mala llet”, per parodiar la literatura autoreferencial.

I com reparteix el temps per poder ser tan prolífic? Encara més tenint en compte que mai escriu dos o més títols alhora. “Depèn molt de la productivitat de cadascú, del ritme d’escriptura. Escric més aviat ràpid; m’ho remiro i remiro i reviso i reviso, però no m’ho agafo com una activitat que m’hagi d’angoixar gens”, aclareix. “D’entrada m’il·lusiono amb la llavor de cada novel·la, sense donar-li pressa per anar creixent; quan em poso a escriure, però, començo Capítol 1, i ja vaig tot seguit”, sense fer fitxes, ni gaire documentació prèvia.

“Ara, amb el Sant Jordi, hi ha gent que m’ha dit «ah, ja t’has graduat», i no m’he graduat de res!; estic molt content d’haver-lo guanyat, però tinc clar que seguiré escrivint per a adults, joves i nens; si només escrivís per a grans, m’avorriria molt, i si ho fes només per a petits, també, per raons diferents.”

Sigui com sigui, l’èxit actual de David Nel·lo no ha estat pactat, ha estat guanyat a base de feina. No li ha sonat la flauta per casualitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Dos tigres i un gatet
Crítica
música

Dos tigres i un gatet

Retorn a Joan Solà

barcelona
Crònica
música

‘Màtria’, un refugi a Vic

Vic
Jaume Roures
Productor audiovisual

“Al final tot consisteix a no posar-se límits”

sant sebastià

A Dark Reborn: el ‘metal’ gironí entre la foscor i la llum

girona

Cadaqués premia Biel Mesquida i Vicenç Altaió

cadaqués

Noves lluites de poder a Kingsbridge

Girona

Els Premis d’Arquitectura trien 22 finalistes

girona

Un ‘Woody’ melancòlic

Sant sebastià