Cultura

Viatge a l’origen de l’art

El Museu d’Arqueologia explora en una exposició les manifestacions artístiques de primera hora, des de les abstraccions neandertals fins a l’art rupestre llevantí

Les obres d’art més primigènies podrien tenir 65.000 anys

Qui va ser el Picasso, el Dalí i el Miró de la prehistòria? O la Picasso, la Dalí i la Miró, perquè no hi ha cap prova que fossin homes. Ni tan sols podem donar per fet que els primers artistes fossin de la nostra espècie, la sapiens. Els entesos en van començar a tenir seriosos dubtes quan van descobrir unes restes de pigments manipulats fa 200.000 anys per la comunitat de neandertals, dins de les cavernes dels quals també van trobar uns signes abstractes molt enigmàtics que bé es podrien considerar les obres d’art més primigènies: tenen 65.000 anys.

En els orígens de l’art hi ha més misteris que certeses, però els uns i les altres són fascinants, una passió que vol contagiar al gran públic la seu barcelonina del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) en l’exposició Art primer. Artistes de la prehistòria (fins al 28 de juny), que han comissariat Inés Domingo i Antoni Palomo tot pouant de col·leccions públiques diverses, la majoria catalanes però també d’espanyoles i de franceses. L’alt nivell de les peces que s’han aplegat farà les delícies dels amants de l’arqueologia.

Imaginaris masclistes

El títol diu ben clar artistes, no els artistes, amb la clara intenció de superar uns imaginaris masclistes que també han fet molt mal a l’arqueologia, sosté el director del museu, Jusèp Boya. Un cas entre molts: el dels característics estampats de mans a les parets i als sostres dels abrics. Les mans petites s’associaven fins fa poc als infants; per quina raó no podria ser la signatura d’una dona creativa?

Les mans són un fenomen del gèlid paleolític. Del cos humà, serà l’única part que els nostres avantpassats més llunyans tindran tirada a representar. Bé, l’única no: els òrgans sexuals també eren tendència, però igualment aïllats. Fa 40.000 anys, l’art que més sovintejava, de tall figuratiu i hiperrealista en alguns detalls, era el dels animals o, millor dit, d’unes espècies molt concretes d’animals: les celebritats eren els bisons, els cérvols, els rens, els mamuts i les cabres. Per què aquests i no uns altres? No hi ha resposta.

El repertori iconogràfic animalesc –i, insisteixen els comissaris, amb la figura humana absent o molt secundària– va embellir objectes de tota mena i, per descomptat, les coves, en les profunditats de les quals aquests i aquestes primeres artistes pintaven amb una tecnologia primitiva, però tecnologia al cap i a la fi. S’havien inventat un model de làmpada –a l’exposició n’hi ha una, senzillament espectacular– que els garantia una flama estable. En tècniques pictòriques també tenien la ment oberta, ja fos directament amb les mans –o amb la boca per fer les mans en negatiu, bufant els pigments– o amb instruments específics, com ara els tampons. La seva paleta es proveïa exclusivament de colorants naturals. Desterrin aquest tòpic pel·liculer: de sang no en feien servir. El vermell l’extreien dels òxids de ferro.

De pinzells paleolítics no se n’han localitzat, però això no significa que no els utilitzessin. Tampoc se n’han localitzat de neolítics i en les manifestacions artístiques d’aquests temps els experts saben del cert que n’hi ha el rastre, pel gruix finíssim de les línies. Fa 7.500 anys, els artistes van girar full: van deixar de posar l’èmfasi en els animals. En la seva nova forma de vida sedentària, el tema principal era el factor humà. Domingo i Palomo parlen del neolític com del període de l’art de les persones. I amb una modernitat sorprenent: a l’home, i a la dona, els representaven en moviment i en relació amb el seu entorn. Són gairebé uns fotogrames cinematogràfics o unes vinyetes de còmic. Havia nascut l’artista narrador.

Però, compte, aquesta tradició artística es gesta en un territori molt concret: la façana mediterrània de la península Ibèrica. Fa dues dècades que l’art rupestre llevantí va ser declarat Patrimoni de la Humanitat i l’exposició del MAC ha agafat aquest aniversari com un estímul per tornar-ne a predicar les meravelles. Algunes de les quals els tombs de la història han fet que les conservi en les seves col·leccions, com ara uns fragments de pintures d’uns cérvols –deurien formar part d’una escena més animada– que fins al 1903 s’amagaven a la Roca dels Moros del barranc de Calapatà, a Cretes, Terol. Amb bona intenció, per protegir-los, el seu descobridor els va arrencar i els va vendre el 1918 a la Junta de Museus de Barcelona per 14.000 pessetes. Mai haurien d’haver sortit del seu emplaçament, però la història ara ja no es pot rectificar.

De la balma al museu va ser el viatge que també va fer fa cent anys un altre tipus de material valuós per al coneixement i la difusió d’aquest llegat artístic: els seus calcs. El MAC atresora un fons ric d’aquestes reproduccions que va propulsar l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) en les seves expedicions d’anhel científic. Els ha dedicat tota una sala de la mostra, després de restaurar-les i de tornar-les a escodrinyar de dalt abaix. En alguns casos són l’únic testimoni que ha quedat de l’existència d’aquestes pintures que, per desgràcia, es van destruir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Zombis i virus a Sitges

Barcelona
patrimoni

El Museu Pau Casals, declarat d’interès nacional

La Fira de Circ al Carrer de la Bisbal serà de màxims feta amb els mínims

La Bisbal d’Empordà

Zombis i virus a Sitges

Barcelona

Art ressuscitat

barcelona
MÚSICA

Dudamel dirigirà la ‘Novena’ al setembre al Palau

CINEMA

Adeu als cinemes Mélies de Barcelona

Un futur més lector

Barcelona

Què escriu, el coreògraf?

BARCELONA