Cultura

Sense remitent

Oriol Broggi reivindica Jean-Luc Lagarce a ‘Només la fi del món’, en una peça que insinua ressentiment familiar

Si Alcañiz parla d’“història delicada”, Benito palpa “la incapacitat d’amor”

La mort del pare és el motiu que porta el protagonista a anar-se’n de casa seva. Dotze anys després decideix que ha de tornar per informar-los que és a punt de morir. Durant tot aquest temps, els ha enviat austeres postals que palesen que pensa en ells telegràficament. La família (la mare, el germà, la cunyada i la germana petita) no té manera de comunicar-s’hi regularment. Oriol Broggi torna a casa, a dirigir a la Biblioteca de Catalunya (que és la seu de LaPerla29), després d’una temporada en blanc (entre d’altres, va estrenar a la Sala Gran del TNC La bona persona del Sezuan). Només la fi del món s’estrenarà el 12 de febrer i és previst que estigui set setmanes en cartell.

Jean-Luc Lagarce és un autor contemporani de Bernard-Marie Koltès però que s’ha prodigat molt menys fora de França. Probablement, perquè Koltès va gaudir de l’impuls de Patrice Chereau per fer-se visible i perquè Lagarce no es va preocupar gaire de propagar-se gaire enllà. Tot i morir abans de complir els 40 anys va escriure 25 obres de teatre i molta altra literatura. Avui, Lagarce és un autor molt reivindicat a França i el comparen amb Wadji Mouawad (una signatura molt prodigada a la Biblioteca de Catalunya). Broggi admet sorpresa en veure que Lagarce figura en el repertori de la Comédie Française i també sigui molt habitual en companyies amateurs, el que denota un ventall molt ampli de connexió amb els espectadors. La peça té un cert aire autobiogràfic (tot i que l’autor va triar la trama de l’obra abans que li diagnostiquessin la sida). A Catalunya, es va fer una lectura dramatitzada al Sitges Teatre Internacional i Roberto Romei va produir un muntatge d’aquest mateix títol al Tantarantana el 2003.

Pluja fina

Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Màrcia Cisteró, Sergi Torrecilla i David Vert són els cinc intèrprets d’aquest muntatge, amb la traducció de Ramon Vila: “És un text pensat per ser dit i respirat, amara com una pluja fina que va penetrant.” A l’aridesa de la retrobada entre el fill escriptor que torna sense aclarir el motiu i la seva família en el seu municipi de la infància, s’hi afegeix l’austeritat de la posada en escena (sense audiovisual i un escenari pràcticament buit). El pes de l’actor és la base per traspassar una mar d’emocions confrontades dels mateixos personatges.

Muntsa Alcañiz defineix la peça d’“una història delicada”. Clàudia Benito considera que es fa palpable “la incapacitat d’amor” d’aquesta família. Màrcia Cisteró, la dona del germà, és la que veu a distància la situació, aparentment l’estrangera de la família que s’ha modificat durant aquest temps. David Vert (que interpreta el paper de l’escriptor que torna a casa) es va sorprendre d’un autor que, fins ara, desconeixia i celebra la intel·ligència en l’ús del llenguatge.. Els personatges es diuen retrets que els són necessaris per fer net a la situació contaminada pels anys

LA XIFRA

7
setmanes
estarà el muntatge en cartell a la Biblioteca de Catalunya. Hi ha una capacitat de vora 250 butaques per sessió


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Entre els insectes i la ficció

llançà

Jaume Geli i les ‘23 espines’ que en van ser 200

Girona

Retorn als orígens

parís

Tan dur com bonic

Barcelona
Un tast de...
‘El teu gust’, Isabel-Clara Simó

Obra pòstuma de Simó

L’atractiu intacte de Dalí

Figueres
calonGE

Di-versiones, amb llibre i pregó

CARLES CASANOVAS
VEU, GUITARRISTA I DIRECTOR MUSICAL DEL GRUP D’HAVANERES PORT BO

“A Cuba és curiós que no coneguin l’havanera tot i que va néixer allà”

calella de palafrugell

Lluís Molinas fa un repàs a la seva vida a ‘Tot recordant’

Palafrugell