Cultura

Mentider meravellós

Fellini, de qui es commemora el centenari, va crear un món amb una fantasia desbordant però va reflectir també la banalitat de la societat de l’espectacle

El cineasta va néixer a Rímini, ciutat adriàtica que es fa present sobretot a ‘Amarcord’
La Filmoteca de Catalunya li dedica una retrospectiva fins al 21 de febrer

Federico Fellini es reconeixia com un gran mentider (Sono un gran bugiardo és el títol d’un documental que, realitzat per Damian Pettigrew l’any 2002, explora el món del cineasta i el seu procés creatiu) per explicar la naturalesa del seu cinema, sovint inspirat en experiències autobiogràfiques transfigurades per la imaginació, el desig, la invenció de la pròpia memòria. Fellini va crear un món que es nodreix dels espectacles populars, com ara les varietats i el circ, de manera que en els seus films hi ha pallassos, forçuts, mags i desfilades anàrquiques amb un il·lusionisme barrejat amb una certa malenconia. Captant també els aires de l’època, a la vegada va reflectir la societat de l’espectacle fins i tot avançant-se al que ha arribat a ser. El cas és que va iniciar-se en el cinema a l’època del neorealisme, amb l’empara de Roberto Rossellini, però va traçar aquells camins amb els quals el cinema italià va contribuir a posar en qüestió què és la realitat. El cinema per ell era una il·lusió que, des de Lo sceicco bianco (1952), va convidar-lo a explorar com els humans ens creem il·lusions per fugir de la vida donada, com ho fa la dona recent casada que, en aquesta primera pel·lícula en solitari de Fellini després de codirigir Luci del varietà amb Alberto Lattuada, aprofita el viatge de noces per conèixer l’heroi d’una fotonovel·la: una altra cosa és que, un cop complert el desig, la il·lusió pugui esvair-se. Tanmateix, resta la il·lusió del mateix cinema, com en el cas del director en crisi del 8 ½ (1963), un dels alter ego del mateix director encarnat pel gran Marcello Mastroianni, que finalment sembla reconciliar-se amb la vida quan s’activa la posada en escena cinematogràfica; Fellini va fer aquesta pel·lícula exposant els materials amb què la construïa: els records d’infància, els somnis i les fantasies, els conflictes sentimentals, les exigències de les actrius i dels productors, els comentaris punyents dels crítics, la mateixa crisi creativa.

El cineasta va néixer el 20 de gener de 1920 a Rímini, la ciutat adriàtica que, evocant-hi la seva infantesa, es fa present sobretot a Amarcord, però com una construcció de la memòria a través de la imaginació que, en tot cas, a ell li semblava més vertadera que la real. Es compleix, per tant, el centenari del seu naixement, que s’aprofita, com és el cas de la Filmoteca de Catalunya, per organitzar retrospectives i altres actes que festegen el seu llegat, d’una manera especial a Itàlia i a Roma, on va arribar als 20 anys, el 1939, i hi va viure la resta de la vida, fins a la seva mort, el 1994, retratant la ciutat, com ara en La dolce vita (1961), i, fent memòria també de com era quan s’hi va instal·lar, en l’esplèndida Roma (1972), que conté una de les seqüències més belles de la seva filmografia: la trobada amb Anna Magnani (en l’última presència al cinema uns mesos abans de morir) a la porta de casa seva.

L’èxit de ‘La dolce vita’

Allò difícil és saber fins a quin punt perviu la popularitat de la seva obra, que va ser molta. Fellini ho va aconseguir construint un univers fílmic d’una manera tan personalíssima que va convertir-lo en una figura paradigmàtica del cinema d’autor europeu. Eren uns altres temps, en què el cinema ocupava un lloc important en l’imaginari col·lectiu, al qual ha aportat unes quantes imatges, com ara la cèlebre seqüència en què, en La dolce vita, Anita Ekberg es banya a la Fontana di Trevi mentre el cronista de societat Marcello (de nou Mastroianni) la mira com si fos una deessa inabastable abans d’entrar a l’aigua i intentar un bes que no arriba a fer-se perquè les fonts, de sobte, deixen de rajar: una altra il·lusió esvaïda? Creant molt d’escàndol, sobretot arran de les protestes del Vaticà per al·lusions a l’Església catòlica i el component eròtic del film, La dolce vita va tenir un èxit immens de públic. En tot cas, ho va ser no només transmetent un existencialisme desencisat, començant pel personatge de Marcello amb la seva renúncia a la vida desitjada com a escriptor per convertir-se en un abúlic cronista d’escàndols, sinó amb una estructura episòdica que deixa penjada d’un fil la continuïtat narrativa. De fet, Fellini va inventar les seves formes, deixant enrere les convencions narratives, avançant-se a totes les exploracions en la frontera incerta entre la realitat i la ficció, creant jocs metacinematogràfics, com ara en la crepuscular Intervista (1987), en què retroba Mastroianni i Ekberg 26 anys després de La dolce vita per constatar com el temps ha passat pels seus cossos, però que el cinema és una màgia que sempre conserva i retorna allò que van ser.

Potser la popularitat de Fellini es deu al seu món abarrocat, exuberant, amb les seves dones voluminoses i homes d’un rostre caricaturesc. Un món del qual es va derivar l’adjectiu fellinià per referir-se al desmesurat, excessiu i fins grotesc, però també a una fantasia desbordant. Amb la seva fantasia, en tot cas, va retratar la societat de l’espectacle i la seva banalitat anticipant el que s’ha esdevingut. I ho va fer amb una mirada crítica perceptible en una de les seves últimes pel·lícules, Ginger i Fred (1986), concebuda amb la idea que, com va dir ell mateix, “la televisió demostra la derrota del nostre sistema electoral”. Tot just eren els primers temps de Berlusconi. La cultura popular anava diluint-se en la cultura de masses fent-se tot còpia, simulacre i mal gust.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Una fantasia molt real

girona

Ni ‘groupies’, ni fans, ni coristes

girona
la crònica

La ‘rasmia’ i el diàleg

Un tast de...
‘Vacances aragoneses’, de Teresa Pàmies Avançament editorial

La dèria per la muntanya

Cruïlla col·laborativa

Barcelona

Capvespres al Museu de la Mediterrània

torroella de montgrí

La guitarrista gironina Meritxell Pubill dedica el seu segon disc al barroc

girona

Núria Graham obre el 6è Barretina de Rupià

rupià

Villaronga, en el mar de Baricco

Barcelona