Cultura

FÈLIX BRUGUERA

VOCAL DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA I AUTOR D’UN RECULLS EXHAUSTIU DE NOMS D’OSOR

“Amb els més vells desapareixeran molts dels noms propis de llocs”

La conservació dels noms propis d’aquest país depèn, en part, de la feina de formigueta de persones com Fèlix Bruguera que han trepitjat el territori intentant salvar el que queda

Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”, pregona Espriu a ‘Inici de càntic en el temple’. És la tasca de la Societat d’Onomàstica?
L’objectiu de la societat és el foment de l’inventari, l’estudi i la protecció dels noms propis. Per un costat s’estudia els noms de les persones, l’antroponímia, i per l’altre, els noms dels llocs, la toponímia. També treballa en la coordinació d’investigadors, organitza col·loquis i jornades i publica una revista i un anuari. L’àmbit de la societat és el de la llengua catalana.
D’on va sortir aquesta dèria per estudiar el nom de les coses?
L’onomàstica va començar a l’Europa Central al segle XIX. Aquí comença una mica més tard, amb el recull de Josep Balari i Jovany Orígenes históricos de Cataluña, publicat el 1899. La relació entre els lingüistes catalans i els centreeuropeus era estreta. Cal recordar que va ser un romanista alemany, Wilhelm Meyer-Lübke, el primer que va assenyalar el català com una llengua diferent de l’occità i el castellà.
I llavors va aparèixer l’obra de Joan Coromines.
Va ser el punt d’inflexió que va permetre passar de l’onomàstica primerenca a la moderna. És sens dubte la figura més destacada i al seu darrere van sorgir una colla de deixebles que continuen la seva obra. Cada any, per Reis, demano un volum de la seva obra. Pel que fa a la Societat d’Onomàstica, es va crear el 1980 impulsada pel doctor Enric Moreu-Rey juntament amb diversos professors universitaris i estudiosos locals, especialment del Camp de Tarragona. Estem en contacte amb l’Institut Cartogràfic i des del 2016 som una entitat adherida a l’Institut d’Estudis Catalans. Actualment el president és l’Emili Casanovas, de la Universitat de València.
A part de la tasca gegantina d’algunes figures com Coromines, l’onomàstica catalana es nodreix de la feina de formigueta de molts estudiosos locals com vostè. Hi ha molta feina feta?
A on s’ha recopilat més cosa és a Tarragona, amb Albert Manent, Amigó, etcètera. A Girona no s’hi ha treballat tant. A Vilablareix fa molts anys, Portbou, Pals, la Selva de Mar, la Bisbal, Osor i poca cosa més. El 1992 la UdG va organitzar un d’aquests col·loquis i ho va arrencar una mica, però costa molt. Un dels impulsors aquí va ser Modest Prats i si jo soc a la Societat d’Onomàstica és gràcies a ell, que va organitzar una xerrada amb Moreu-Rey i em va engrescar. És molt important que a cada població surti algú que tingui cura d’aquests temes. Abans hi havia gent del món rural que coneixia els noms de les coses i d’on venien. Això es va acabant. Amb els més vells desapareixeran molts dels noms propis dels llocs i els seus orígens. Avui dia anem amb el GPS, que és fantàstic per situar-te però no per donar-te el nom dels llocs.
Parlem de la seva obra. Per què va decidir destinar tantes hores recollir a fons els noms propis de llocs i persones del terme d’Osor?
El meu vincle amb Osor és molt fort i de cara a la tesi doctoral em va semblar indicat fer un recull onomàstic. El tret de sortida va ser la localització d’un llevador, una mena de capbreu (un registre de pagaments i cobraments) del segle XVIII, amb uns cinc-cents noms, i a partir d’aquí em vaig anar engrescant. Estava escrit per Copons, comptable del marquès d’Aitona. Vaig començar per les fonts primàries, el que és la documentació antiga, i després vaig contactar amb gent gran i vam recórrer els 52 quilòmetres quadrats del terme, establint els noms dels llocs, els topònims que encara recordaven. Pel que fa a l’origen dels cognoms, vaig buidar totes les partides de naixement que existeixen. L’arxiu eclesiàstic ara és a Vic, però en aquell moment, a començament d’aquest segle, encara era a Osor, cosa que em va facilitar el treball.
Comparteix la passió per la llengua i l’onomàstica amb la del futbol més modest, una barreja ben estranya.
Des dels 15 anys que estic vinculat a la UE Osor d’una manera o una altra. Ara en tinc 55. Hi he fet de tot, des de portar les ampolles d’aigua als jugadors fins a entrenador i administratiu. Aquest any hem celebrat el 50è aniversari i he publicat un llibre en què es recull la història i la vida social al voltant del club. A Osor el futbol existeix des del 1935, però per a la Federació Catalana de Futbol vam començar el 1969, que va ser quan ens vam federar.
Mantenir el club en un poble petit vol temps i molta paciència. Per què val la pena fer-ho?
El nucli del poble té uns 300 habitants, estirant molt. D’aquests, la meitat són jubilats. No hi ha feina i el jovent marxa. L’únic dia que hi ha una mica de moviment de gent és el dia que hi ha futbol. Hi ha molta gent que ha estat a Osor una vegada a la vida i hi ha estat pel futbol. Si el perdem desapareixerà bona part de la vida social.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Daniel Higiénico presenta ‘Esperando a Robin Hood’, demà a La Mirona

salt
Peter Cattaneo
Director de cinema

“La música va directa al cor”

Barcelona
Un tast de...
‘Minguella leaks’, de Josep M. Minguella i Francesc Aguilar

El futbol és com el cinema

Crònica
música

Essència domèstica

S. Feliu Guíxols
Crítica
cinema

Noies vitals a l’Algèria convulsa dels 90

Restes de quatre cases, a Santa Creu de Rodes

eL PORT DE LA SELVA
Drama / Comèdia

‘Judy & Punch’, titelles i revolució feminista

Drama

Ben Affleck es redimeix a través del bàsquet

Terror

Nicolas Cage en un malson al·lucinogen