Cultura

Gaudí de disseny

La Càtedra Gaudí cedeix al Museu del Disseny 36 objectes procedents dels edificis de l’arquitecte

El fons, molt variat, lluirà de manera permanent a partir del juny de l’any que ve

El Museu d’Orsay de París va pagar el 2003 dos milions d’euros per mitja dotzena d’objectes de Gaudí, entre els quals, una jardinera de la casa Batlló. Els museus de tot el món van bojos per exposar un moble, o ni que sigui una rajola o un tros de reixa, dels edificis de l’arquitecte. Però hi ha un problema: el llegat d’elements que va crear per embellir els seus delirants continents és escassíssim. Aconseguir trobar-ne un, si es pot assumir la milionada que val, ja és un èxit. Doncs ara imaginin-se ingressar-ne de cop 36. I a cost zero. Aquesta loteria li ha tocat al Museu del Disseny de Barcelona gràcies a un acord amb la Càtedra Gaudí de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).

Els Gaudís que ha incorporat el museu de la plaça de les Glòries, en règim de dipòsit vigent durant 30 anys, són propietat d’aquesta institució adscrita a l’Escola d’Arquitectura, “molt antiga [va ser creada el 1956] però molt amagada”, lamenta el seu actual director, Juanjo Lahuerta. L’expert gaudinià no es vol esplaiar en les lamentables condicions de conservació a què aquest patrimoni tan extraordinari, reunit pel seu predecessor Joan Bassegoda, ha estat sotmès. El conveni amb el Museu del Disseny és el millor que li podia passar per estar, per fi, ben cuidat. I, alhora, per sortir de la seva incomprensible invisibilitat. Sencer només s’havia vist el 2002 en una exposició a la Pedrera, dins de l’Any Gaudí. Després han anat sortint algunes peces per lluir-se en exposicions internacionals. Durant gairebé dues dècades, doncs, ha estat desaparegut de la vida museística catalana.

El Museu del Disseny li canviarà aquesta mala sort el juny de l’any que ve. I ho farà en el marc d’un projecte que està treballant des de fa temps per rellegir amb ulls d’avui el modernisme en la seva exposició permanent. Un període no massa ben representat en aquest museu, admet la seva directora, Pilar Vélez. Sense anar gaire lluny, Gaudí hi era completament absent. Era. L’entrada d’aquest exèrcit de 36 objectes no podia ser més oportuna en el moment en què s’estan abordant els buits de la col·lecció d’aquest efervescent tombant de segle.

Trenta-sis joies. “És un conjunt excepcional perquè és molt variat d’arts decoratives i aplicades: hi ha mobiliari, ferro, ceràmica, vitrall... I també ho és perquè els objectes procedeixen de diversos edificis de Gaudí: la casa Batlló, la casa Milà, la casa Calvet, el Park Güell, la catedral de Palma...”, desglossa Lahuerta.

En aquesta futura exhibició, Gaudí s’imposarà com un precursor del disseny, un concepte que, al seu temps, no existia. “No n’era essencialment, de dissenyador, ja que ell no projectava, no dibuixava els objectes”, els concebia i els executava al mateix temps, es lliurava als braços de l’experimentació i de la improvisació i estava atent, per incorporar-los, als imprevistos i als accidents en uns processos creatius col·lectius. “Gaudí treballava amb molts col·laboradors i el menys important és l’autoria, qui feia què a partir de les indicacions generals que ell els donava”, sosté el director de la Càtedra Gaudí, que persisteix a estripar l’etiqueta de geni absolut i solitari que s’ha adjudicat a Gaudí. Al seu entendre, això és l’efecte del gran negoci que alguns han muntat amb el seu nom.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
CARLES SANTAMARIA
GUIONISTA DE L’ADAPTACIÓ AL CÒMIC DE LA NOVEL·LA DE SÀNCHEZ PIÑOL ‘VICTUS’

“El 1714, el conflicte era una successió, no la secessió, com ara”

Barcelona

Cobla, corda i... tossuderia

girona
Mirador

Romàntica, moderna i pop

Princeses i heroïnes

Barcelona

La Nit Més In, premi Impulsa Cultura

barcelona

El Bonmatí, per a Ribas

Girona

Posseïts per l’art

BARCELONA
Crítica
cinema

La vida a Montfermeil

Documental

‘Historias de nuestro cine’ amb la veu de Resines