Cultura

Viacrucis flamenc

Juan Carlos Lérida presenta ‘Doce’ al Mercat de les Flors, la peça més ambiciosa del seu projecte artístic ‘Liturgia de las horas’

Dotze artistes de diverses disciplines il·lustren una mirada espiritual que els uneix

Juan Carlos Lérida no entenia quan li deien que la Setmana Santa era com una representació teatral. Per ell, nascut a Triana, que cada dia veia un pas de la Verge en un assaig o un altre, era, simplement, una realitat popular. El ballarí, pedagog i coreògraf que fa anys titllen de flamenc heretge perquè indaga més enllà dels pals clàssics a través de la seva recerca del flamenc empíric, ha deixat de veure la quotidianitat dins el flamenc. Ara, amb la Liturgia de las horas (que trigarà encara un any a desenvolupar) ha decidit sortir a buscar el flamenc en els cossos i les realitats quotidianes. En cada un dels sis espectacles vol indagar en diferents gremis d’oficis. Doce, la que s’estrena aquest vespre al Mercat de les Flors (només fins diumenge), i que s’inspira en els 14 passos del viacrucis, ha dialogat amb el gremi artístic. És el més ambiciós: dotze artistes (el 60% no prové del flamenc però s’hi deixa contaminar) han anat connectant amb Lérida, com si fos el seu mestre. Ell, com Jesús en la crucifixió, acaba desapareixent. I és llavors quan els deixebles agafen la responsabilitat i acaben assumint el rol de mestres dels seus propis deixebles.

Doce serà la cinquena peça d’aquesta Liturgia de las horas que aspira a presentar conjuntament (durant 12 hores seguides el 2020). Per ara, ha posat a prova el primer capítol evocant el Sant Sopar: La hora del ritual (en què dialoga amb la cuinera Marina Monsonís) en els Terrats en Cultura i Máquinas sagradas, estrenat en la Fira Mediterrània d’ara fa un any i en què trasllada el flamenc a un taller mecànic. Aquesta tercera estació representa quan un cop Jesús és detingut pels romans al bosc de les oliveres pregant i se l’enduen pel carrer, pel mig de la gent que no sap com reaccionar. La quarta estació podria estrenar-se dins el Sismògraf i s’inspiraria en les màquines del gimnàs: el moment en què l’individu força el cos a un sacrifici corporal, com Jesús va fer suportant la tortura i els insults. A Doce, però, el cos del mestre desapareix. El pols musical va del lent al frenètic, buscant l’excés coreogràfic. En aquesta recerca es busca una certa elevació. Jesús mor i s’alça als cels: viacrucis d’esperança flamenca.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El poeta Joan Margarit rep el Premi Cervantes 2019

Barcelona

Rosalía arriba als Grammy Llatins amb cinc nominacions sota el braç

Barcelona

En els límits del bé

barcelona

El romànic de Boston

Barcelona

Àlbum de records de Xarli Diego

Girona

Palamós, capital del cinema independent

PALAMÓS
Nina Hoss
Actriu

“Interpretar no és patir, és un joc”

Sant Sebastià

Orthemis, la nova OCE

FiguEres

Albert Serra i el sexe lliure