Cultura

JOSEP CASAMARTINA

FUNDADOR I DIRECTOR DE LA COL·LECCIÓ TÈXTIL ANTONI DE MONTPALAU

“Se les menysté, però les modistes són les que van fer la moda real”

En 10 anys, aquest historiador de l’art ha creat un fons de moda lluminós. No el té per tenir, sinó per difondre’l. Ara, en una exposició al Museu d’Història que homenatja les modistes

Un historiador de l’art que acaba fent una col·lecció de moda. Curiós.
Doncs l’art m’hi va portar. Un dia ens vam trobar amb una de les filles del pintor Josep de Togores i davant d’un retrat seu li vaig dir que em perdonés però que el millor del quadre era el vestit que duia. Encara el tenia. En tenia molts. Me’n va donar 30, des dels anys quaranta fins als setanta. Era el 2004 i et puc confessar que gairebé no hi entenia un borrall, de vestits. Però a poc a poc vaig anar entrant en la seva màgia: primer els dels cinquanta, després els dels seixanta i finalment els dels setanta, que els trobava horrorosos però també hi vaig caure de quatre potes.
I així ha arribat a les 14.500 peces. Totes donades?
No em cansaré de dir-ho: és la gent la que ha fet aquesta col·lecció! L’únic, o gairebé, que hem comprat són els maniquís. Vam fer el gran salt el 2007 amb la sentència de mort del Museu Tèxtil del carrer Montcada. Amb la Victoria Combalía vam fer una campanya perquè no el desmuntessin. I llavors van començar a aparèixer com bolets grans animadors de la nostra col·lecció. “No ens deixis”, em deien. Més enllà del vestit en si, a mi el que m’interessava era saber la seva història. I vam anar fent la història de la moda des de baix.
Quants armaris deu haver arribat a remenar vostè...
I de gent que no em coneix de res! Com la Coqui Malagrida, que ens va fer una donació bestial, la primera important que vam rebre d’alta costura. La Carmen Mateu també va ser una altra fan de la col·lecció i ens va regalar cinc Balenciagas. Els cinc que li quedaven perquè tots els altres els havia donat al museu i estava mosca perquè no els exposaven. Però no li vaig remenar l’armari: quan vaig arribar a casa seva, el porter ja els tenia a punt. També ens n’han donat la Lola Mitjans, la Margarita Rivière, la Leonor March –que ens va convidar a dinar al seu espectacular palau de Palma, a mi i al conservador de la col·lecció, l’Ismael Núñez Muñoz–, la Dinath Grijalbo, que ens en volia regalar un munt però les seves filles abans van fer tria [riu]... I la dona d’un polític de primera línia que no vol que diguem el seu nom.
Ara i aquí que no ens sent ningú: accepten talles grans?
Procurem que siguin petites però de grosses també en tenim. Per exemple, un Coco Chanel dels seixanta que deu ser una 50, d’un teixit daurat meravellós. El vam exposar en un maniquí que prèviament vam engreixar i va quedar preciós.
Ha fet exposicions d’alta costura, de prêt-à-porter... Quedava la de les modistes.
Fins ara havíem explicat qui pensa, qui s’inventa els vestits, i faltava explicar qui els fa. Les modistes no són les autores, però la seva feina té un valor immens: s’ha de tenir un coco per entendre un patró. És com l’arquitectura, has de saber passar del bidimensional al tridimensional. El de les modistes és un món complex, perquè tenim les modistes que treballaven per les cases d’alta costura però alhora també pel seu compte, les modistes de barri o de poble, les modistes que jo en dic reinones, que anaven convidades a les desfilades de París i podien arribar a comprar patrons autèntics de Christian Dior que valien milionades... Compte perquè tota l’alta burgesia catalana tenia modista. Al matí anaven a Balenciaga i a Pertegaz i a la tarda, a la modista, que era més barata, és clar. I encara me n’he deixat una, de tipologia: els modistes homes.
Als homes, més aviat els associem amb els dissenyadors de renom. El tema del gènere en la moda també donaria per a una exposició...
Fins a finals del XVIII, una dona no podia ser modista de professió. A partir del moment en què se’ls ho permet, els sastres es tornen bojos, no ho volien de cap de les maneres. Encara al segle XX, fins als setanta, tant a París com aquí a les cases d’alta costura els talladors eren homes. Inclús les mateixes clientes els preferien a ells! Era un món molt masclista.
I anònim, però les modistes en tenen, de nom.
Del 99% dels noms que visibilitzem a l’exposició no se n’havia parlat mai. Les modistes han estat menystingudes per la història de la moda, són les grans absents als museus tèxtils... Però el cert és que elles són les grans difusores de la moda, elles són les que van fer la moda real.
I per què no s’obre, aquest museu més viscut?
Es podria fer perfectament. Tenim la millor col·lecció de l’Estat i ens podem tutejar amb les d’Europa. Però no depèn de nosaltres, que som una fundació privada sense cap subvenció. La nostra col·lecció és sobretot de roba que es porta, sí. Soc bastant enemic del vestit escultura que només serveix per fer la desfilada i després se’n va directament a la vitrina del museu. Això no és moda!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.