Cultura

ÀNGELS BRONSOMS

PERIODISTA. PASSATS ELS DIES DE RÀDIO, ES CONSIDERA UNA ACTIVISTA MUSICAL

“Per què no es diu que Patti Smith va inventar el ‘punk’?, per discriminació”

Ve d’una època en què el ‘punk’ era moda. D’aquells anys era ‘la Brunsi’. Després del periodisme musical, d’haver viscut a Califòrnia, ara vol visibilitzar la dona en la indústria musical

Manté la veu i l’actitud, essencials, de bona comunicadora. “El blanc és un bàsic per a les fotos; ho vaig aprendre a Hollywood”, aconsella al fotògraf.

Els dies a Catalunya Ràdio són un temps daurat?
Sempre es veu el passat amb més il·lusió, però sí que va ser un moment daurat perquè començaven els primers mitjans en català i va ser molt important. Va ser un honor formar part de l’ equip fundacional . Un cop tastes la ràdio ja no pots tornar enrere; hi he gaudit moltíssim.
Música i ràdio són els únics amors que es mantenen?
Continuo escoltant molta ràdio però em poso molt nerviosa amb les emissores d’aquí per la discriminació de gènere; m’obsessiono comptant quantes veus femenines i masculines hi ha a les tertúlies. Tanco el dial quan sento massa homes a la ràdio categoritzant.
Què escolta de música?
Segueixo escoltant bandes d’abans amb tocadiscs. Tinc de tot i molts discos dedicats. Des de Quincy Jones a The Damned. Ara també m’agrada el jazz, que escolto a través d’una ràdio pública de Los Angeles. I Ràdio 3.
Hem mitificat els vuitanta?
Després de la dictadura, era una etapa de reconquerir la llibertat que se’ns havia negat. Culturalment estàvem en un desert. Fa deu anys vaig publicar Animals de rock and roll , en el qual en Juli Capella explicava que era com si haguéssim estat tancats en una gàbia. Estava tot per fer.
Com veu la música ara?
En aquest país la cultura està subvencionada. L’època del punk és la del do it yourself, de fer-se maquetes, fanzins... es dona a l’individu la possibilitat de tenir aquesta autoria artística i això és molt interessant. Ara veig que els mitjans digitals ofereixen plataformes a gent a qui fins ara se’ls havia negat l’accés a la cultura o a certs canals. I a les dones en particular. Abans les discogràfiques buscaven noies en funció de percentatges per encaixar en catàlegs.
Fa un programa a Ràdio 4, ‘On són les dones’.
Cada setmana hi ha un perfil professional amb nom de dona . L’objectiu és construir una base de dades, testimonis orals. Busco visibilitzar la dona en els diferents camps de la indústria musical: des de cantants, compositores, fotògrafes i periodistes musicals, programadores, directores de festivals o caps de comunicació. En els festivals només es programen un 18% de dones. Hi són però no les volen veure. Els vull donar veu perquè hi ha una manca de referents femenins en tots els camps per inspirar les noves generacions. Vull posar llum, humilment, allà on no hi ha representació de la dona en la societat, en aquest cas la música
Per què va marxar als EUA?
A TV3 vaig topar amb el sexisme essent molt jove. Amb 25 anys, vaig veure que era la norma. Vaig decidir marxar per la sensació d’impunitat. Del 1986 fins al 1989 vaig viure a Los Angeles. Era un moment magnífic, el final dels anys vuitanta. Part de la meva recerca és d’aquest període, molt important pel punk i l’underground americà. Aquells anys vaig fer de corresponsal i vaig poder entrevistar Iggy Pop, Springsteen...Vaig tornar pels Jocs. Després vaig portar les relacions públiques d’un festival, Art Futura. El 1993 va venir l’editor de Wire Magazin, Kevin Kelly, i li vaig comentar que havia sentit a parlar del multimèdia i ho volia estudiar. Vaig viure a San Francisco la revolució digital. Hi vaig treballar com a corresponsal. Vaig ser mare, em vaig separar i torno el 2000. Per mi era important que les meves filles aprenguessin català.
Què queda del rock i del punk?
De cada etapa musical, ens queda un llegat. De les primeres dones del soul, dels hippies, del rock, del pop…són capes.
Com ha viscut la precarietat de l’ofici? El periodista cultural és lliure quan hi ha un patrocinador darrere?
Depèn del compromís ètic que un pensi que ha de reflectir de la realitat que ha vist. Em sento un activista de la música.
I sobretot en el tema de la dona. És la seva batalla actual?
Exacte. A finals dels anys setanta, amb l’aparició del punk, és un moment que posa fi al virtuosisme del rock, del rock progressiu, que era més elitista. Venen de les classes treballadores i trenquen amb aquests estereotips. En aquest origen hi ha una dona, la Patti Smith, i per alguna raó no se li dona l’autoria de la invenció del punk, perquè no pot ser una dona? Sempre s’anomenen els Ramones, però ella era allà, doneu-li el crèdit que es mereix. I per què no es fa? Perquè els informants eren homes i hi havia una discriminació flagrant. Les hemeroteques ho recullen.
Els informants eren homes i la dona era la ‘groupie’.
La figura de la groupie se l’han inventada els homes per protegir el seu patriarcat. Era una groupie la Gal·la? On poses el focus? Els Ramones tocaven fatal però no es posava el focus aquí sinó en el fet que Les Slits tocaven fatal i eren dones. Tot i que el feminisme d’aquells anys no és el d’ara, hi va haver una victòria: vam aconseguir trencar estereotips.
Era important transmetre la cultura catalana a les filles nascudes americanes. Com veu el país?
No m’agradaria pronunciar-me però qui perd els orígens perd la identitat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.