Cultura

Foc per sanar l’art

Un llibre recupera l’artista Palau Ferré, que va destruir les seves pintures per alliberar-se de les lògiques del mercat

Als anys setanta, pocs artistes van atreure tant l’atenció dels mitjans de comunicació com Maties Palau Ferré. I no precisament per veure com creava les seves obres, sinó just pel contrari: per veure com les destruïa. Durant una dècada, Palau Ferré, que vivia reclòs al seu Montblanc natal, es va erigir en un mite de l’honestedat de l’art i de la lluita dels artistes pels seus drets. Traumatitzat per una estafa, cada dia calava foc als seus quadres com a protesta. Els pintava, però no volia que els veiés ningú, que els comprés ningú, que en tragués un benefici econòmic ningú. Ni ell mateix, per molta misèria que li fes passar. I creguin que en va passar.

Com la gran majoria de fenòmens mediàtics, el de Palau Ferré també va ser un llumí que, un cop apagat, va caure en l’oblit. Els seus llenços convertits en cendres mai no es podran recuperar, però ell i la seva fascinant història, sí, cosa que ara ha fet un dels seus descendents, Francesc Marco-Palau, net de la seva germana (ell no va tenir fills), a l’assaig El pintor que cremava els seus quadres (Gregal).

Nascut el 1921, Palau Ferré pertany a la generació d’artistes de la postguerra que els anys cinquanta van recuperar la modernitat truncada el 1939. En una Catalunya deprimida, París era el lloc on tots desitjaven anar per pouar referències. El montblanquí hi va poder anar, becat, a partir del 1957. A la ciutat de la llum, la seva aposta neocubista va agradar. Fins i tot a un Picasso que l’hauria designat el seu deixeble més avantatjat. A les crítiques, Palau Ferré va passar a ser el “Picasso 2”.

Amb tant d’elogi, la tornada a Catalunya només presagiava una trajectòria gloriosa. Però tot es va tòrcer quan l’artista va signar un contracte amb un empresari de la construcció de Reus. A canvi d’obra, li va prometre dos xalets i un terreny. El problema va ser que “Palau Ferré mai es va llegir la lletra petita de l’acord”, reconeix Marco-Palau. Tot se’n va anar de mare quan el pintor es va adonar que estava lligat de per vida a aquell fosc personatge per cobrir el cost d’un inversió immobiliària que a ell ni li anava ni li venia en el seu estil de vida “extremament auster”. De fet, en va rebre moltes altres, de propostes similars d’homes de negocis, que li oferien cotxes de luxe, i les va rebutjar.

La ràbia i la impotència el van fer portar el cas als tribunals, però la sorpresa va ser majúscula quan, el 1974, el Suprem va dictaminar que havia de complir el contracte amb el seu pervers marxant (el nom del qual mai va revelar, com tampoc ho ha fet ara el seu besnebot, tot i que ja és mort). I el va complir fins a l’últim centímetre de tela que estipulava la sentència. Exactament, va haver de pintar 42,2 metres i 20 centímetres, dividits en diferents quadres que va anar lliurant a l’empresari. “Les expressions de les seves figures, fins llavors alegres, es van entristir, i els colors, que sempre havien estat vius i lluminosos, es van endurir”, explica Marco-Palau. “Un cop va haver lliurat l’última pintura, es va revoltar. Tots els olis que va pintar a partir d’aquell moment van acabar a la foguera. Hi va haver excepcions, però únicament per causes socials.

Aquesta actitud iconoclasta va durar fins a mitjan anys vuitanta. En l’últim tram de la seva vida, Palau Ferré va fer les paus amb ell mateix, però per sempre més va estar en guerra amb les lògiques comercials de l’art. Les seves accions rebels es van difondre als Estats Units, i li van demanar que hi enviés un paquet de cendres per exposar-les. Els anys noranta va fer una gira americana que el va omplir de joia. Fins i tot el van temptar per deixar-hi el seu llegat. Finalment, però, el va confiar a la seva família, que el 2001, un any després de la seva mort, va acordar amb l’Ajuntament de Montblanc l’obertura d’un museu als baixos de la seva casa. Hi ha el compromís de renovar-lo, que falta li fa, ara que s’acosta una data important per reivindicar plenament aquest artista maleït: el 2021, l’any del seu centenari. Marco-Palau també està treballant en una biografia que cataloga tota la seva obra supervivent, pictòrica però també escultòrica i ceràmica, les seves dues altres passions. Que, per sort, Palau-Ferré no va ser només el pintor que cremava el seus quadres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

‘La hija de un ladrón’, ‘Els dies que vindran’ i ‘La innocència’ encapçalen les nominacions als Premis Gaudí

Barcelona

Helloween actuaran a Barcelona l’11 d’octubre del 2020

Barcelona

Teatre i música a doll

Girona
Un orgue que busca padrins

Un orgue que busca padrins

BARCELONA

El Pacífic més bèl·lic

Barcelona
Crítica

Deliciosa i mordaç lluita de classes

Les Festes del Tura, Obeses i Rosalía, premis ARC

BARCELONA
Marta Etura
Actriu

“El món de la inspectora Amaia és de foscor i llum”

Sitges

Germans a l’escena

BARCELONA