Cultura

Picasso ja és del MNAC

El museu de capçalera de l’art català incorpora tres obres del geni malagueny i es prepara per rebre’n de Miró i Dalí amb la complicitat de les seves fundacions

L’art de la postguerra ha trobat, per fi, un espai de difusió permanent al Palau Nacional

Si fos pel MNAC, semblaria que Picasso, Miró i Dalí no són catalans. D’acord, Picasso no n’és, però és impossible entendre’l sense els seus anys de formació a Barcelona. Per quina estranya raó el museu de capçalera de l’art català no els exposa, o no prou bé? S’explica ràpid: perquè els col·leccionistes del país, que són els que han nodrit els fons del museu, no els van comprar. Tenien un altre gust diguem-ne que més conservador, però això més val deixar-ho així.

El cas és que el MNAC que dirigeix Pere Serra està decidit a integrar-los. Però no pas a cop de talonari (que ni en el més dolç dels seus somnis es podria permetre) sinó amb la col·laboració dels seus museus monogràfics. El primer acord l’ha tancat amb el Museu Picasso, de les sales del qual han sortit tres obres de l’etapa de joventut de l’artista. “No és el gran Picasso, aquest ja és a tots els museus. El Picasso que a nosaltres ens interessa és el que emergeix de l’ecosistema artístic barceloní”, remarca Eduard Vallès, responsable de la col·lecció d’art modern. Per cert, Vallès ha format part del comitè científic de l’exposició Blau i rosa que presenta el Museu d’Orsay de París, el discurs de la qual trenca molts dels prejudicis que tenia la historiografia estrangera amb el període català de Picasso.

Picasso es va fer artista aquí. I els primers creadors que va agafar de referència eren d’aquí. No Van Gogh, no; Casas, Rusiñol... o tota una patum del moment com Arcadi Mas i Fondevila, d’una obra del qual en va fer una còpia parcial que és un dels tres quadres que ara llueixen al MNAC. Picasso va arribar a Barcelona el 1895, quan encara no havia complert els 14 anys, i un cop inscrit a la Llotja va demanar permís per poder replicar aquesta tela que s’exposava al museu del Palau de les Belles Arts. Per a ell va ser un exercici d’aprenentatge. Per a nosaltres, més d’un segle després, és una sort veure’l exposat al costat de l’obra original de Mas i Fondevila.

“Aquí veiem el Picasso de primera època en el seu ambient”, exclama Vallès. També serveix per a una altra pintura acadèmica que va fer a l’escola i que a les sales del MNAC s’exhibeix a prop d’una obra del seu mestre, Antoni Caba. La tercera peça que el Museu Picasso ha dipositat al Palau Nacional és un autoretrat que l’artista es va fer el 1896, amb 15 anys, tot i que, com anota Malén Gual, conservadora del museu del carrer Montcada, Picasso sempre s’acostumava a representar més gran del que era.

D’entrada aquestes tres obres residiran al MNAC un any sencer, tot i que el pacte és prorrogable i preveu que en lloc d’aquestes puguin ser unes altres, les que s’insereixin en el relat del museu de Montjuïc. Els pròxims mesos, el mateix conveni se signarà amb la Fundació Miró i, passada la ressaca de la mostra dedicada a Gala, s’afrontarà el repte Dalí amb la seva fundació. “Els volem a tots tres representats i ben representats al MNAC”, insisteix Vallès.

Museu viu

Quan temps fa que no visiten el MNAC? El museu que van visitar ahir ja no és el d’avui. I demà serà diferent. “El model d’exposició permanent és mort”, engalta Lluís Alabern, cap de museografia i programes públics. Pepe Serra precisa que el millor lloc per fer “canvis radicals” és la col·lecció d’art modern. L’operació Picasso, i les que vindran de Miró i Dalí, formen part d’aquest joc en què les fitxes es van movent contínuament. D’un dia per l’altre ha aparegut també un retrat de la modernista Pepita Teixidor, fet pel seu germà Modest. La qüestió de gènere donarà més sorpreses en breu.

I n’hi ha una altra, d’operació de pes, que s’acaba d’activar. La vella aspiració de fer entrar al museu l’art de la postguerra ja és una realitat. I com ha costat. I quant d’enginy s’hi ha hagut de posar, sobretot per la manca d’espai. El problema s’ha solucionat esgarrapant dues sales al recorregut que es va dissenyar el 2014. L’última obra que veuran els visitants abans de descobrir la nova proposta és, justament, l’únic Picasso que tenia el museu fins ara, el retrat de la seva companya Marie-Thérèse Walter (1936), que l’Estat va adquirir per al MNAC fa deu anys.

Àlex Mitrani, curador del projecte, ha brodat un relat amb 30 obres (més no n’hi cabien) que se submergeixen en els anys de foscor, durant els quals van succeir més coses de les que ens han explicat. Els intents per reprendre l’esperit de l’avantguarda perduda van ser pràcticament immediats a la desfeta del 1939. Però què es podia pintar en un context tan miseriós i sense molestar un règim que havia imposat el seu art edulcorat?

L’obra que enceta la mostra (que tampoc és definitiva, es renovarà periòdicament) és una escena de barraques de Ramon Llovet. A Llovet se’l té per un pintor secundari, però aquestes etiquetes són les que vol estripar Mitrani. No tot va ser Dau al Set, ni tot va ser Tàpies. Que són referents? Sí, però no van ser un grup i un artista que van treballar isolats. N’hi va haver d’altres, de grups, com Els Vuit. I també n’hi va haver molts d’altres, d’artistes, que van fer la seva aposta de modernitat. Guinovart, Ràfols-Casamada, Hernández Pijuan, Rogent... tenen, per fi, un lloc en el museu més important de l’art del país. I també algunes dones, com Maria Girona i Amèlia Riera.

Per saber d’on veníem abans del precipici de la guerra, els visitants hauran de tornar una vegada i una altra a les sales precedents. I en aquestes també hi ha un nou estímul, dins de la política d’encomanar a artistes contemporanis intervencions específiques dins de les col·leccions, antigues i modernes. El convidat actual és Pedro G. Romero, que proposa una reflexió sobre l’ús que es va fer de l’art d’avantguarda, com ara el surrealisme, per torturar els detinguts dins de les txeques.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.