Cultura

Omnipresent Fargnoli

Un estudi monumental de Joan Boadas ressegueix el mètode i les condicions de treball del fotògraf gironí a través de documentació inèdita de l’Arxiu Mas

La col·laboració es va estendre del 1918 al 1932, però els millors fruits són dels dos primers anys

Cada ciutat, cada comarca, té un fotògraf de referència al qual encomana el seu mirall històric. L’Escala es reconeix en l’estampa dels llaguts de Josep Esquirol; Banyoles, en els balls a plaça de Rafael Vilarrubias; Olot, en els retrats d’estudi de Carme Gotarde; Figueres i l’Empordà, en el paisatgisme ventós de Josep M. Cañellas per a l’Àlbum Rubaudonadeu. A Girona, és clar, tenim el profitós llegat dels Unal, i de Joan Pereferrer, i d’Amadeu Mauri. Però n’hi ha un, només un, que era a tot arreu, des del poblet més remot de la Cerdanya fins a les clarors esclatants de l’Empordà; un que és d’aquí, però també d’allà, un que tothom fa seu perquè era a tot arreu, pedalant d’un cap a l’altre de la regió encavallat a la seva bicicleta amb la càmera, el trespeus i el teló pintat al damunt, esbufegant com un bou per fotografiar des de l’ermita d’un espadat inhòspit fins a la bullícia urbana d’una festa major de l’interior. Valentí Fargnoli, l’incansable, l’omnipresent, el meticulós proveïdor de l’imaginari més poderós i extens que hagi quedat de les comarques de Girona de la primera meitat del segle XX, exigia a crits l’estudi en profunditat que la commemoració dels 75 anys de la seva mort per fi sembla haver propiciat.

Una de les primeres recerques que han donat fruit és la que va emprendre fa quasi dos anys l’arxiver municipal de Girona i director del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, Joan Boadas, que ha pogut exhumar unes capses amb documentació inèdita conservades a l’Institut Amatller d’Art Hispànic –arran del conveni signat amb aquesta institució per tal de digitalitzar les imatges de Fargnoli del seu fons–, per detallar la col·laboració del fotògraf amb l’Arxiu Mas de Barcelona en un llibre monumental, Fotografia en temps de Noucentisme. L’estudi, que li presenten demà al Saló de Descans del Teatre Municipal (19 h) el director de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, Joaquim Nadal, i l’experta en història de la fotografia Núria F. Rius, representa no només la primera aportació a l’intens Any Fargnoli que ens espera, sinó sobretot una valuosa contribució al coneixement de les dures condicions de treball (tècniques, materials, laborals, fins i tot humanes) dels ardits fotògrafs de l’època i, en concret, de les interioritats d’un dels projectes més ambiciosos que van promoure els ideòlegs del noucentisme: l’elaboració d’un minuciós catàleg visual del patrimoni artístic i monumental català que s’obriria també a les manifestacions immaterials per incloure-hi festes, oficis i tradicions.

L’antecedent d’aquest ingent inventari seria la missió arqueològica al Pirineu impulsada el 1907 per l’Institut d’Estudis Catalans –que va suposar una despesa de 2.778 pessetes, segons ha pogut determinar Boadas– i l’organització d’una gran mostra d’art espanyol que la guerra mundial acabaria ajornant fins a l’Exposició Universal de 1929, però el seu veritable abast no es podria entendre sense la intervenció obstinada i decisiva dels seus principals coordinadors: l’arquitecte Jeroni Martorell i el fotògraf Adolf Mas, els convidats de luxe de la present investigació, al costat de Fargnoli. L’arxiver gironí ha organitzat el llibre de fet en forma de tríptic per donar protagonisme individualitzat als tres pilars del seu estudi, encara que en tots ells hi plana el paper que tindria reservat Fargnoli en una obra cultural “sense precedents al nostre país” i sobre la qual pesa, diu, “una sensació d’oblit i menysteniment”.

Valentí Fargnoli, que mai no va disposar de galeria pròpia i vivia de la fotografia ambulant, ja fos com a retratista o creador de postals, es va incorporar a l’obra del Repertori Iconogràfic d’Espanya el març de 1918. En la documentació de l’Arxiu Mas, hi consta com el “delegat C”, juntament amb Pelai Mas (el delegat A, i fill d’Adolf), el també gironí Joan Corominas (delegat B, amb el qual Fargnoli tindria més d’una fricció), Alexandre Antonietti (delegat D), Nicolás Montes (delegat E, per a la província de Saragossa, a on seria enviat per completar-la un reticent Fargnoli), i Carles Vendrell (delegat V, per al Pallars, el Pirineu i Andorra). El règim de treball que Mas imposava als seus col·laboradors territorials (inclòs el propi fill) es regia per un contracte estricte que establia el lliurament de 350 clixés útils al mes, abonats a 75 cèntims per unitat, i l’obligació de comunicar cada setmana els pobles recorreguts i la planificació de la següent, amb memoràndums detallats de les despeses a què havien hagut de fer front en cada campanya, fossin de transport, dietes, allotjament o material fotogràfic.

Fargnoli, que era ja un gat vell en aquests menesters, va acceptar un encàrrec que li assegurava un ingrés suplementari per mantenir la família, però acostumat a anar per lliure, li va costar adaptar-se a les exigències dels seus patrons. La correspondència que va generar la seva col·laboració amb l’Arxiu Mas ben bé fins al 1932 (tot i que el període més intens seria entre el 1918 i el 1919) la formen 146 cartes reproduïdes íntegrament en apèndix al llibre de Boadas, i permet resseguir els estira-i-arronsa de la relació entre dos homes de caràcter acostumats a fer valer el seu criteri, però sobretot aporten informació valuosíssima sobre les sèries fotogràfiques que va realitzar Fargnoli i, per tant, la seva datació precisa, a més de detalls sobre les particularitats tècniques del seu sistema tan característic de revelat, dens i contrastat (“és molt diferent de lo que nosaltres fem, perquè vos reveleu més intens”, li escriu Mas); sobre l’estat de deixadesa de bona part del patrimoni que havia de fotografiar i la falta de col·laboració que trobava (més d’un cop es lamenta de les dificultats d’explicar a “gent inculta” els seus propòsits o, pitjor encara, de les vendes indiscriminades del patrimoni per part d’alguns capellans), i sobre la seva mateixa personalitat a través de les rèpliques a les demandes de Mas, que ajuden a perfilar un fotògraf orgullós dels seus mèrits, sec, gasiu i, alhora, extremadament rigorós en el seu treball.

A través de la documentació aportada, es pot acompanyar Fargnoli pràcticament dia per dia en les seves expedicions, i saber per exemple que la famosa llegenda de la bicicleta està plenament fonamentada, encara que també es desplaçava amb tren i tartana, i, tot sovint, en llarguíssimes excursions a peu per arribar als llocs més inaccessibles. A vegades, contractava els serveis d’algun pescador per obtenir millors vistes de la costa, en una demostració del seu instint fotogràfic i la seva autoexigència professional. El ritme de treball era francament extenuant, i Fargnoli (“és molta feina per poca cosa”, es lamenta) en faria retret més d’un cop per exigir un preu que compensés el sacrifici dels altres encàrrecs dels quals també vivia. “Qui fa lo que pot no està obligat a més”, concedia Mas davant les seves queixes, que li servirien per augmentar el “premi” per placa dels 75 cèntims acordats a una pesseta.

EL LLIBRE

Fotografia en temps de Noucentisme. Adolf Mas, Valentí Fargnoli, Jeroni Martorell i el Repertori Iconogràfic
Autor:
Joan Boadas i Raset
Editorial:
Ajuntament de Girona
Pàgines:
524
Preu:
30 euros

Una celebració intensa

Les activitats de l’Any Fargnoli es pot dir que tot just comencen demà amb la presentació de l’estudi de Joan Boadas, però tindran continuïtat amb una programació intensa que implicarà a Girona les dues institucions públiques que conserven més imatges del llegat del fotògraf: el CRDI de l’Ajuntament de Girona i Inspai, el Centre de la Imatge de la Diputació. El mateix Boadas coordina, a més, un dossier especial que publicarà la Revista de Girona aquest any entrant, amb col·laboracions, entre altres autors, de Juan Naranjo i Núria F. Rius. A part de l’exposició anunciada al Museu d’Història sobre la relació de Fargnoli amb l’Arxiu Mas, la Casa de Cultura en presentarà una altra al març amb els fons d’Inspai, que es complementarà amb una publicació amb diverses aportacions sobre les seves vessants com a documentalista, retratista i reporter gràfic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

‘La hija de un ladrón’, ‘Els dies que vindran’ i ‘La innocència’ encapçalen les nominacions als Premis Gaudí

Barcelona

Helloween actuaran a Barcelona l’11 d’octubre del 2020

Barcelona

Teatre i música a doll

Girona
Un orgue que busca padrins

Un orgue que busca padrins

BARCELONA

El Pacífic més bèl·lic

Barcelona
Crítica

Deliciosa i mordaç lluita de classes

Les Festes del Tura, Obeses i Rosalía, premis ARC

BARCELONA
Marta Etura
Actriu

“El món de la inspectora Amaia és de foscor i llum”

Sitges

Germans a l’escena

BARCELONA