Cultura

Catorze hores de foscor

El Museu de Lleida rememora la sortida forçada fa un any de les 44 obres de Sixena amb un llibre que revela els secrets de l’operació policial

Quim Torra va fer costat al museu el fatídic 11-D: “va ser una actuació ignominiosa”
En lloc d’obres d’art semblava que traslladessin “pernils”, denuncia l’equip del museu

Buenas noches, venimos a ocupar las salidas de emergencia del museo”. Eren les 3.21 hores i, sense més preàmbuls, la Guàrdia Civil entrava, ara fa just un any, al Museu de Lleida per endur-se les 44 obres d’art originàries del monestir de Sixena que un jutge de primera instància d’Osca havia ordenat requisar en compliment d’una resolució provisional de sentència. I amb la cobertura de l’article 155. Ni un, ni dos, ni deu… unes quantes desenes d’agents “armats, amb cascos i armilles antibales” van penetrar “fins al més petit racó” de l’edifici per dur a terme una operació sense precedents en la història dels museus. Exceptuant, és clar, els espolis que sofreixen en contextos bèl·lics.

La historiadora de l’art i responsable de comunicació i relacions externes del museu, Marga del Campo, és una de les quinze persones de la part catalana (notari inclòs, vital per donar fe de tot) que van viure, i que van patir de valent, les catorze hores que va durar l’acció. Eren minoria en un desplegament format per una vuitantena de persones, entre els efectius del cos policial espanyol (la majoria) i els tècnics i polítics aragonesos. “Vam passar por perquè no sabíem què passaria. Després de l’1-O, podia passar qualsevol cosa...”, explica Del Campo, que un any després ha escrit el relat del que va succeir dins del museu durant aquella llarga nit.

Operació trasllat. Art de Sixena (Pagès Editors) és alhora una crònica visual inèdita d’una actuació “absolutament ignominiosa”, denuncia en el pròleg del llibre el president de la Generalitat, Quim Torra, que ahir va assistir a l’acte de presentació, unes hores després d’acabar el seu dejuni, de la mateixa manera que fa un any, quan encara no era el màxim representant del país, es va desplaçar a Lleida per fer costat al museu i per manifestar-se al carrer diluït en la nombrosa massa de gent indignada. “Tots els que fa un any érem aquí sabíem que el país s’hi jugava alguna cosa: la seva cultura, essencial per edificar la República Catalana”, va dir ahir el president, rebut amb forts aplaudiments. Tot el contrari es pot dir de l’alcalde socialista de la ciutat, Fèlix Larrosa, que va ser escridassat i xiulat per un ampli sector del públic assistent.

Aragó ha maniobrat fins a l’últim moment per impedir aquesta publicació, nerviós pel que ensenyen les 160 fotografies que va captar Jordi V. Pou, un dels dos fotògrafs contractats pel museu, que ho volia tenir tot documentat (l’altra fotògrafa, Laia Navarra, va fer un vídeo que també es va estrenar ahir: quatre minuts que deixen un nus a la gola). I el que ensenyen no el deixa ben parat, no. Fa només quatre dies la justícia va descartar la súplica que els lletrats aragonesos li havien fet: que les imatges fossin destruïdes. A Aragó volien que el primer aniversari de la sortida forçada de les obres fos un dia qualsevol. Però no ho va ser.

Del Campo ha entrellaçat en la narració la seva pròpia experiència i la de la resta de treballadors de la institució. “Cadascun de nosaltres va tenir el seu particular drama”, però després de parlar-ne entre tots es va adonar que els moments més durs van ser comuns. Un de clau: la incertesa fins que no es va presentar la Guàrdia Civil. Teòricament, havia de ser a les vuit del matí, però els rumors que podia aparèixer enmig de la foscor eren cada vegada més intensos. I desconcertants. Fins al punt que el director, Josep Giralt, va decidir anar al museu cap a dos quarts de nou de la nit. Giralt va enviar un whatsapp al seu equip per tal que s’anés preparant per al pitjor. Fins poc abans de les tres de la matinada no van ser advertits de casualitat que la comitiva policial estava a mig camí. El vigilant del centre va sentir que ho deia un Mosso d’Esquadra mentre atenia una trucada de telèfon.

A mitjanit, la policia catalana, que va fer de suport, va col·locar tanques a tots els voltants de l’equipament, que van quedar inaccessibles per a tothom. Alguns treballadors, així com els representants del departament de Cultura, es van haver d’esperar estona sota la pluja abans no van rebre l’autorització per poder entrar (prèviament identificant-se). Va ser una altra de les vivències humiliants i desagradables. I en van acabar sent una pila més, principalment per un condicionant. “Tenien molta pressa per recollir les peces”, subratlla Giralt. El pla de treball va ser, insisteix, “anòmal i insòlit” tractant-se d’una matèria tan delicada com ho és l’art. Els especialistes del museu tenien la sensació que, més que d’objectes patrimonials, s’havia planificat un trasllat de “pernils”. No hi va haver ni un minut de descans. Catorze hores non stop. “Pràcticament no vam poder ni beure aigua ni anar al lavabo”.

Les víctimes de tot això, més enllà de l’equip humà del museu, van ser, òbviament, les obres. Les mides d’algunes de les caixes per protegir-les durant el transport no eren les correctes. D’altres acabarien fent el viatge cap a Sixena de cap per avall. “Tot es va fer massa precipitadament”, lamenten. Els responsables del museu lleidatà estan “preocupats” per l’estat en què van arribar els béns a Aragó. Una inquietud que s’ha accentuat en comprovar com s’exposen al cenobi, en unes sales, els antics dormitoris de les monges, amb aparells de climatització “d’ús domèstic”, entre d’altres despropòsits. “Hem demanat reiteradament al jutjat poder fer un seguiment de la conservació de les obres, però ens ho ha negat”, revela Giralt. La consellera de Cultura, Laura Borràs, comparteix el mateix neguit, va manifestar ahir. Què s’haurà guanyat en aquest conflicte si les peces han sofert danys irreparables?

El museu va intentar fins on va poder posar seny a l’operació per evitar-ho. Però el tracte amb els tècnics aragonesos, i no cal ni dir que amb els agents, va ser excessivament “fred”. Cap complicitat. I, de tan en tan, alguna “subtil provocació”. Poc subtil va ser veure alguns dels membres del cos armat espanyol fent-se selfies amb les caixes sepulcrals del monestir. “Però ens vam mantenir ferms i vam ser professionals.” La processó anava per dins.

El llibre descobreix aquesta història; però, realment l’explica tota? “Part”, matisa el director del Museu de Lleida. “Hem sigut extremadament correctes.” Queda molt a dir i, quan convingui, es dirà.

I de la tensió i la impotència a la tristesa infinita (amb llàgrimes desconsolades) quan, cap a les dues del migdia, els furgons de la Guàrdia Civil van marxar amb el botí. Això sí, Giralt, convençut que la justícia acabarà donant la raó al museu català, va tenir temps de dir-li unes últimes paraules al comandant que va coordinar l’operació: “Quiero verte yendo a Sijena a recoger estas obras y trayéndolas de regreso al Museu de Lleida.

Lleida va fer ahir memòria i a Aragó no va agradar. El seu govern va celebrar la “victòria” de l’11 de desembre de l’any passat, com s’hi va referir el president Javier Lambán, amb una reunió extraordinària al cenobi de Sixena. L’art potinejat políticament està donant rèdits a la comunitat veïna. I això ho resumeix tot.

El litigi continua (i s’acosta un nou front)

Sixena no és un cas tancat. De fet, en són dos, de casos relacionats amb els béns del monestir que la justícia està dirimint per separat. D’una banda, les 97 peces que les monges del cenobi van vendre a la Generalitat. I, de l’altra, les pintures murals que van dipositar al MNAC. El procés dels objectes (els 44 del Museu de Lleida i els 53 que el MNAC va entregar voluntàriament l’estiu del 2016) es troba actualment al Tribunal Suprem (pendent que admeti a tràmit el recurs presentat per la part catalana), després que l’Audiència d’Osca donés la raó a Aragó, que diu que les vendes van ser irregulars.

Pel que fa els frescos, la veritable joia de Sixena, el que la justícia està examinant no és la seva propietat sinó el lloc més apropiat per exhibir-los tenint en compte que el monestir és un cau ruïnós i ple d’humitats que els podria malmetre per sempre. Aquest va ser el criteri que a principi d’any va defensar la jutgessa per suspendre el trasllat provisional de les pintures, després d’haver-se llegit els nombrosos informes d’alerta signats pels especialistes més reputats. Inclús la magistrada va renyar el govern aragonès per enganyar l’opinió pública, i a ella mateixa, amb unes suposades obres de condicionament a la sala capitular que mai va dur a terme amb els requisits bàsics per conservar l’art. Uns paràmetres que en el cas d’aquests murals encara han de ser més estrictes perquè el 1936 van patir un incendi. Insensibles amb la seva extrema fragilitat, els governants aragonesos omplen setmana sí setmana també els jutjats de recursos per accelerar el procés. L’Audiència els va contestar fa poc que, de presses, cap.

Tot va per llarg i tot es pot complicar encara més. L’executiu aragonès està preparant un llistat de 150 obres més procedents del monestir custodiades a Catalunya per activar una nova reclamació. És la guerra de l’art.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.