Cultura

Gasch, l’esperit modern

Els hereus del crític donen a la Biblioteca de Catalunya el seu immens arxiu, que s’exposa amb l’ànim d’estimular futures investigacions

“Gasch és una ‘rara avis’ de la cultura catalana perquè entenia la cultura com un tot”, diu Minguet

L’any 1928, la consciència benpensant de la cultura catalana va rebre una sonora plantofada en forma de manifest que recriminava “el grotesc i tristíssim espectacle de la intel·lectualitat d’avui, tancada en un ambient resclosit i putrefacte”. Els impulsors d’aquell full volant de color groc van ser Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch, aquest, el crític més compromès amb les avantguardes i, de retruc, bèstia negra del noucentisme.

Amb el cèlebre Manifest groc, Gasch (Barcelona, 1897-1980) es va guanyar el cel dels arrauxats, però la seva trajectòria no es redueix a aquest text subversiu que denunciava “la poesia catalana actual, feta dels més rebregats tòpics maragallians”, “els pintors d’arbres torts”, “el soporisme de l’ambient podrit de les penyes i els personalismes barrejats a l’art”, “la por als nous fets, a les paraules, al risc del ridícul”, “la sensibleria malaltissa servida per l’Orfeó Català amb el seu repertori tronat de cançons populars adaptades i adulterades per la gent més absolutament negada per a la música, i àdhuc, de composicions originals”, “la influència sentimental dels llocs comuns racials de Guimerà”... En certs aspectes, nou dècades després, alguns continuen allà mateix, però això seria tema per a un debat profund.

Per penetrar en la personalitat tan singular de Gasch, no hi ha res més revelador que remenar els seus papers, cosa que a partir d’ara estarà a l’abast de tothom, ja que els seus hereus els han dipositat (no tots, però sí una gran part) a la Biblioteca de Catalunya. Hi ha una dada que fa caure d’esquena: es va cartejar amb gairebé 2.000 interlocutors del món cultural. La seva correspondència omple una setantena de caixes. “Més enllà de les joies de l’arxiu, fruit de la seva amistat amb Miró, Dalí, Charlie Rivel, Calder..., el conjunt és d’una riquesa immensa perquè permet aproximar-se a la cultura transversal catalana des dels anys vint fins als anys seixanta”, subratlla el principal especialista de Gasch, Joan Maria Minguet, que avisa que quan el fons estigui tot digitalitzat “serà una font d’estudi suprema. Gasch és un personatge fascinant del qual la crítica i el pensament encara n’hem d’aprendre molt”.

Per animar els estudiosos, sobretot les noves generacions, a iniciar investigacions, la centenària institució ha organitzat una exposició, Crític Gasch (fins al 31 de gener), amb una selecció de materials de l’arxiu que ressegueixen tot el seu periple, trufat d’interessos variadíssims. Un llarg camí que comença amb una frustració, la d’un jove amb aspiracions artístiques que s’adona tot d’una que no té prou talent i que es reinventa com a crític. El primer article el va publicar el 1925 a la Gaseta de les arts, dedicat a un bon amic, l’art del qual rebia per tots cantons: Joan Miró. A partir de llavors, Gasch es va erigir en el principal propagador de les avantguardes, amb la seva escriptura, i alhora també com a agitador cultural, per exemple a l’Associació d’Amics de l’Art Nou (Adlan) que va contribuir a fundar.

Però aquest esperit transgressor tenia els dies comptats amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola. El 1939, Gasch va abandonar el país en companyia dels exiliats de l’Institut d’Estudis Catalans. A França va viure l’ocupació alemanya. I el 1942 va decidir tornar. “Enyorava massa Barcelona”, subratlla Anna Gudayol, que ha fet equip amb Jaume Clarà en el comissariat de l’exposició. En arribar, va ser sotmès, com tants d’altres, a un procés de depuració. Fins i tot va passar unes setmanes a la presó. No és fins al 1946 que va poder tornar a publicar, a Destino. “Llavors el seu prestigi es refà i escriurà molt, moltíssim”, assenyala Clarà.

Les regles del joc havien canviat, els vents bufaven a favor de la cultura dòcil i encarcarada, però Gasch no va renunciar (fins on va poder) a la seva militància en l’art modern. Els records d’abans de la guerra eren poderosos i ell serà una peça clau de la represa de l’avantguarda perduda amb la creació del Club 49. Col·labora amb altres grups, com el Lais, que va defensar el seu antiacademicisme en el Manifest negre (sense, tot sigui dit, la gràcia del Manifest groc). Gasch també promourà alguns artistes figuratius, com Jaume Mercadé i Emili Grau Sala (que era el seu cunyat). I serà un pioner en la reivindicació de les dones artistes, com ara Pura Vilella i Carmen Raurich-Saba.

Però l’art no va dominar tot el seu temps, ni abans ni després de la guerra. “Gasch és una rara avis en el camp de la cultura catalana perquè entenia la cultura com un tot, des de l’art de la burgesia fins al flamenc de les tavernes portuàries. Un postmodern abans de la postmodernitat. I tot des d’una perspectiva avantguardista, en contra dels noucentismes conservadors”, concreta Minguet. “Va ser un home d’una curiositat infinita”, reblen els comissaris de la mostra.

El flamenc va ser una de les seves passions, sí. Va ser el descobridor de Carmen Amaya. “Ànima, ànima pura...”, va dir sobre ella al setmanari Mirador quan la va veure ballar a la Barcelona de l’Exposició Internacional del 1929. I del tablao saltava sense manies al circ, l’altre món que el tornava boig des de petit. “El considerava el darrer art veritablement popular”, emfasitza Clarà. Es va fer íntim de les icones d’aquest espectacle, que a Barcelona tenia un senyor temple, a la ronda de Sant Pau, l’Olympia, amb capacitat per a 6.000 espectadors. Als anys cinquanta, va acompanyar el circ Americano en la seva gira de divuit dies pel sud de la Península. I als seixanta va escriure una biografia (en català) del seu estimat Charlie Rivel. A més, es va integrar en una associació europea d’historiadors que furgaven en els orígens del circ. Ell hi va aportar l’escena d’uns joglars que surten en les pintures romàniques de Sant Joan de Boí.

I, per si no tingués prou ocupacions, també es va erigir en un gran cronista de la vida nocturna. Dels antres del barri Xino a la Terraza Martini de la gent d’ordre. Una nit se la passava al Paral·lel i l’altra al Bocaccio o a La Cova del Drac. Enemic de les capelletes, era a tot arreu. Al seu arxiu hi conviuen amb tota naturalitat una carta que el còmic Alady, depressiu de mena, li va escriure per exorcitzar les seves pors amb els articles impregnats de la melodia de l’orquestra de Bernard Hilda, un músic jueu de París que el 1942 es va refugiar a Barcelona de la persecució dels nazis. Hilda i el seu mecenes català, Albert Puig Palau, van ajudar a passar la frontera a un munt de persones que els monstres de Hitler volien exterminar. Aquest és un dels molts fils que també es poden estirar de l’arxiu Gasch. Un arxiu minat d’històries que tard o d’hora afloraran. I ens sorprendran.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.