Cultura

Cultura

música

Wilco sacseja Cap Roig

Proclames contra Trump en una nit de rock i d’exhibició musical de la banda de Chicago

No és una estrella d’esmòquing que sofistiqui les nits inaugurals de Cap Roig . Però Jeff Tweedy, de Wilco , amb barret de cowboy, guitarra i aparença de client d’un bar de Missouri, és l’hereu de l’Amèrica tradicional, la que es manté a base de banjos, estètica country i d’aquell so Americana que s’ha fet contemporani.

La banda de Chicago va portar aquesta arrel divendres en la inauguració de Cap Roig, però també la del rock genuí, amb concessions a l’indie més delicat, en un concert esplèndid, de prop de dues hores; una trentena de temes amb els quals el grup va sacsejar l’ambient, curós, i un auditori, a priori distant, dels de camisa blanca i espardenyes d’espart. “Aneu molt ben vestits; us heu equivocat de dia, no és Woody Allen, som Wilco”, va dir fent broma Tweedy, recordant que els VIPS estaven convocats l’endemà amb el cineasta i també clarinetista. No era ple, però a les primeres files i a les últimes hi havia els seguidors, incondicionals, que van aconseguir crear complicitats amb els músics.

El viatge musical, eclèctic i una demostració de mestratge, de Wilco per la nit empordanesa de Calella, de posada en escena perfecte –brisa, lluna perfilant-se plena, mar i cel, tot alineat– va començar amb el passat amb la cançó Ashes of American flags d’un dels seus discs emblemàtics Yankee Hotel Foxtrot (2001), del qual també van sonar I am trying to break your heart –amb una atmosfera sonora elèctrica no sempre accessible– o, ja en els bisos finals, la cançó més identificativa: Jesús, etc.; l’èxit que fa alçar els mòbils. Abans de War on war, moment per a la proclama política contra Trump. Tweedy, en el que va definir com un acte de patriotisme, va reblar-ho amb un explícit “Fuck that man”. De la primera època, Being there (1996), l’aire alternatiu, reminiscències grunge ressonaven amb Misunderstood: tot un viratge sonor: de l’acústica a l’espasme i amb una lletra que evoca derrota. Del nou disc Schmilco (2016), més intimista, la delicada If I ever was a child i Someone to lose, que apuntala la base amb una guitarra amb ganes de sobresortir. I va explosionar amb l’exhibició solista del guitarrista Nels Cline, a Impossible Germany. A partir d’aquí, un públic dempeus, entregat, més pròxim, d’actitud, en un escenari com el Cruïlla que a la correcció que impliquen els seients i l’entorn d’un castell amb història. Hi havia hagut ovacions prèvies, ganes de rock, però Tweedy va dir que en “tocava una de trista” per donar pas a Via Chicago. Connexió explícita amb el públic quan va agrair amb un “m’agrada aquest punt del concert; gairebé som amics íntims”. Transicions que són lliçons musicals, per enllaçar, i en les pauses, canvis de guitarres per afinar, una constant; el so, excel·lent. Potència pel final amb l’electrònica rock, hipnòtica, de Spiders per passar al rock vitalista, clàssic modern, però que emana fi de festa de Monday.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

‘La hija de un ladrón’, ‘Els dies que vindran’ i ‘La innocència’ encapçalen les nominacions als Premis Gaudí

Barcelona

Helloween actuaran a Barcelona l’11 d’octubre del 2020

Barcelona

Teatre i música a doll

Girona
Un orgue que busca padrins

Un orgue que busca padrins

BARCELONA

El Pacífic més bèl·lic

Barcelona
Crítica

Deliciosa i mordaç lluita de classes

Les Festes del Tura, Obeses i Rosalía, premis ARC

BARCELONA
Marta Etura
Actriu

“El món de la inspectora Amaia és de foscor i llum”

Sitges

Germans a l’escena

BARCELONA